Quin privilegi d’entorn que tenim!

Suposo que això que us vaig a dir ens ha passat a tots o a la gran majoria (com a mínim això vull pensar…). Van passant els anys i et vas adaptant als canvis continus que et va oferint la vida. La gent en diu madurar, però jo prefereixo descriure-ho així.

Fins fa ben poc, la monotonia de la meva vida era anar a treballar, plegar i anar amb els amics, amb la parella o anar a fer esport. Des del restaurant sobretot, veia gent que venia caminant, amb bicicleta, corrent, etc… Escoltava converses al bar de Cal Carter, on gent del poble, molt sovint parlaven d’excursions fetes pel parc i pels voltants de Mura. I sobretot, el tiet Jordi. Crec que no hi ha ningú tan enamorat del nostre entorn com ell. No hi ha dia que no vingui algú a Cal Carter a compartir amb ell els indrets i racons que han gaudit. O d’altres que li venen a demanar consell per arribar algun lloc que no sap com anar-hi. És tal l’estimació que té, que fins i tot es coneix totes les pedres que hi ha pels camins!

En fi, que jo veia tot això i pensava que no n’hi havia per tant. Però la veritat és que no havia sortit mai del poble, com a molt m’havia endinsat 100 metres bosc endins o havia anat a buscar bolets, però per camins amb el cotxe i sense saber en cap moment ni el nom del lloc on estava.

I com deia al començament, la vida dóna moltes voltes. Arriba un moment on un amic es casa, té una criatura i se li gira una feinada amb tota la responsabilitat que suposa i per tant, costa trobar moments per veure’l. I així amb la majoria dels amics, fent que el grup d’amics per quedar es redueixi. Aquí és quan comences a adaptar-te i descobrir altres coses que abans no feies.

dsc_2181.thumb Sempre he pensat que he tingut sort en trobar la meva actual parella. Una noia que no sap estar quieta i amb això ens compenetrem molt bé, on juntament amb el seu germà (un altre sonat de la muntanya) vam començar a fer excursions i caminades. Com tot Terrassenc, vaig començar a caminar per la Mola quan plegava de la feina. Al principi, era tot un món pujar a la Mola, però com tot, el fet d’anar pujant molt sovint, va fer que de seguida el camí se’m quedes curt. Ara, els dies que tinc lliure, aprofito per buscar rutes per tot el parc, i haig de dir que estic gaudint com mai. És una passada tot el que arribem a tenir al costat de casa i que només sap una minoria, doncs la gran majoria de la gent fa com feia jo i va a la Mola (que és preciosa) però hi ha tants racons per disfrutar com el Montcau, els Emprius, la Roca Encavalcada, el Puig de la Balma, la Pola, totes les vistes del poble des del cargol, les immillorables vistes des de coll Prunera  i així podria fer una llista interminable.

I sí, al final em declaro un enamorat del nostre poble i el seu entorn. Animo a tothom a deixar-se perdre pel Parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, que a part dels seus quatre punts més turístics, està plegat de pintorescos racons.

DSC01527 el_montcau_gran

*Fotografies: www.els3monts.cat i trailsantllorenc.blogspot.com

Jordi Perich i Batallé

2 comentaris a “Quin privilegi d’entorn que tenim!

  1. Molt bé Jordi. Ets un afortunat. Tens el privilegi de tenir una companya extraordinaria i la sort de tenir un entorn tant privilegiat. Disfruta’l i sapiques valorar-lo. Massa sovint són els altres que ens fan obrir els ulls, perque no sóm capaços de veure la meravella que tenim davant dels nostres ulls.

  2. Si Jordi tens tota la raó celebro que hagis descobert els camins que et va obrin la vida, i un d’ells es el de valorar la natura, aquesta natura que a voltes passa per a molts inexistent i que tenim aqui al costat a tocar i que va canvian amb el pas de les estacions, tot i ser el mateix paissatge, aquest es va transforman i va canvian el color i la llum. Jo et puc dir que a mesura que van pasant els anys, cada dia sento més la necessitat del contacte en la natura, i sobretot de la natura de Mura. Es tant bonic veure arribar el capvestre des de dalt del cim de les Periques! amb aquell color de cel canviant que es va tornan rogent i despres grissos i despres la foscor. O be a l’hivern quan des de dalt l’olivar es pot veure tot el nostre poble amb les ximeneies escopin fum i la llum groga dels fanals sembla talment un poble de pessebre!! Aquestes petites coses, son les que et fan sentir viu.
    Una abraçada
    Montse Playà

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *