Anem d’excursió a la Font del Coll Dat

El cap de setmana passat vàrem anar a una font que es trobava entre Casasaies i el Flequer. Just a sota les ruïnes de la casa molt desconeguda de “Can Victu” (Victor); ja que no si pot arribar per pista. Llàstima que tot està molt sec, però clar, amb la poca pluja o la inexistència d’ella durant aquests mesos… Però l’excursió és maca, a més a més, passem per les tines que sempre és un punt a favor en qualsevol excursió. 🙂

Segons alguns mapes posa que es diu Font del Coll Dat, però el tiet Jordi no recordava pas aquest nom. És una font que està força amagada i molta gent no la coneix, tot i que és de fàcil accés! Vosaltres la coneixeu? I sabeu algun altre nom?

Aquest petit espai i angost és molt curiós, ja que té un microclima. En el 1985, un dels grans incendis de la zona, es va cremar tot menys aquest racó. On gràcies això es va poder salvar aquest menut indret que el fa únic. Es conserva una gran quantitat de boix grèvol i roures. A final d’any, m’agradaria tornar-hi i mostrar-vos el lloc amb aigua i tot florit.

Hem penjat un vídeo en el canal de Youtube de Cal Carter de l’excursió! Esperem que us agradi!

Si us ha agradat farem més vídeos de rutes o petites excursions per fer! Deixeu el vostre comentari!

Ah! Recordeu que ens podeu seguir en Youtube per veure tots els vídeos que pengem!

Els tres monts, un itinerari únic

Avui m’agradaria parlar-vos d’una caminada preciosa que passa per Mura. Aquesta petita ruta la fa força gent de fora. Per exemple, aquesta mateixa setmana van venir a dormir un grup de francesos.  La majoria d’excursionistes que la fan procedeixen de països del nord d’Europa, francesos o nord americans… poca gent del país. I això em sorprèn moltíssim, ja que la gent d’aquí sempre li ha agradat voltar pels nostres parcs i aquesta ruta és molt maca.

Els 3 monts és un itinerari que uneix els parcs naturals del Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat.  Són uns 106 Km dividit en sis etapes.

El trajecte s’inicia al Parc Natural del Montseny. L’aventura parteix de les faldes del Turó de l’Home de 1706m segueix vorejant el Matagalls, de 1697m, i  porta a Sant Miquel del Fai. Així es travessa els Cingle de Bertí, passa per Gallifa fins a Sant Llorenç Savall i s’entra al Parc Natural De Sant Llorenç del Munt i l’Obac per la bonica vall d’Horta. Es puja al cim de la Mola, de 1.104m, des d’on es contempla una vista formidable del Matagalls i de Montserrat. Es baixa pel mateix camí, on es passa a tocar del Montcau, de 1056m, camí al Coll d’Estenalles, per dirigir-se cap a Mura. Sortint del poble, es gaudeix de la vessant més desconeguda de Sant Llorenç fins arribar a Rellinars, on es fa camí cap a Monistrol per encarar la pujada a Montserrat.

Totes les fotografies són precioses i són de la web de “Els 3 monts”, ja que no en tinc de nostres.

Apart de realitzar trekking, amb aquest itinerari pots gaudir de cultura, gastronomia i grans paisatges. Tot això, només a 45 minuts de Barcelona. Crec que això  és un dels èxits de la ruta, ja que la majoria de turistes poden passar uns dies a la capital i gaudir de la cultura catalana en el seu interior.

Els que us voleu interessar per fer la ruta es pot comprar un llibret amb totes les etapes, però per Internet també ho podeu descarregar. Us deixo el link: 3 monts

Bon cap de setmana!!! Recordeu que avui a les 20.00h estarem a la Fira Modernista de Terrassa!

Mura, una terra vinícola

Molta gent li sorprèn la vinculació de Mura amb el vi, ja que no tenim paisatges de vinya. Mura sempre ha estat unit el món del vi, però sobretot quan França va sofrir la fil·loxera i es va incrementar les hectàrees de producció de vinya a casa nostra.

El Bages és format per un pla central i  envoltat de serra. Mura, Talamanca i Rocafort es troban en una d’aquestes serres, on plantar vinya era i és molt complicat. Antigament, la vinya es trobava a les vessants de les muntanyes. Per poder produir es construïen unes terrassetes amb pedra seca. Les vinyes moltes vegades es trobaven en llocs tant dificultosos que fins hi tot els animals no hi tenien accés. Per aquest motiu, es van construir les tines en mig de la vinya, unes construccions úniques.

IMG_3140

Tines en mig de la vinya  foto de Cal Carter realitzada pel fotògraf Joan Llenas

IMG_3122

Tines en mig de la vinya foto de Cal Carter realitzada per en Joan Llenas

A totes les cases de Mura, tenen una part que era destinada per la producció de vi. Per exemple, si veniu a casa, el en bar hi tenim dues tines, la premsa de l’avi Josep, un cargol i tenim el celler que ara és un menjador privat.

IMG_4207

Premsa de l’avi Josep

La poca vinya que hi ha a Mura és privada. Actualment, no es comercialitza. El ser una terra de vi, on la maquinària no pot entrar i tot el procés ha de ser manual en llocs ja que no són fàcils; això fa que incrementi costosament el preu del vi, i  que no sigui competitiu en el mercat. Per exemple, el Penedès és ben pla i és pot fer una gran producció i utilitzant maquinària. El cost d’una ampolla no es pot comparar si produeixes vi en terrassetes on no hi ha accés de maquinària i s’ha de realitzar tot a mà.

Com he dit abans hi ha vinya privada, ja que la qualitat és molt alta i hi ha algunes persones interessades en invertir en qualitat. Els anys 60, en el món del vi es va prioritzar la quantitat de producció sobre la qualitat. La gent de Mura deia “Allà baix fan litres i nosaltres fem vi“. I així vàrem acabar.

Espero que hàgiu gaudit del post sobre la vinya. Si us ha agradat pròximament penjarem més informació sobre les tines!

Quin privilegi d’entorn que tenim!

Suposo que això que us vaig a dir ens ha passat a tots o a la gran majoria (com a mínim això vull pensar…). Van passant els anys i et vas adaptant als canvis continus que et va oferint la vida. La gent en diu madurar, però jo prefereixo descriure-ho així.

Fins fa ben poc, la monotonia de la meva vida era anar a treballar, plegar i anar amb els amics, amb la parella o anar a fer esport. Des del restaurant sobretot, veia gent que venia caminant, amb bicicleta, corrent, etc… Escoltava converses al bar de Cal Carter, on gent del poble, molt sovint parlaven d’excursions fetes pel parc i pels voltants de Mura. I sobretot, el tiet Jordi. Crec que no hi ha ningú tan enamorat del nostre entorn com ell. No hi ha dia que no vingui algú a Cal Carter a compartir amb ell els indrets i racons que han gaudit. O d’altres que li venen a demanar consell per arribar algun lloc que no sap com anar-hi. És tal l’estimació que té, que fins i tot es coneix totes les pedres que hi ha pels camins!

En fi, que jo veia tot això i pensava que no n’hi havia per tant. Però la veritat és que no havia sortit mai del poble, com a molt m’havia endinsat 100 metres bosc endins o havia anat a buscar bolets, però per camins amb el cotxe i sense saber en cap moment ni el nom del lloc on estava.

I com deia al començament, la vida dóna moltes voltes. Arriba un moment on un amic es casa, té una criatura i se li gira una feinada amb tota la responsabilitat que suposa i per tant, costa trobar moments per veure’l. I així amb la majoria dels amics, fent que el grup d’amics per quedar es redueixi. Aquí és quan comences a adaptar-te i descobrir altres coses que abans no feies.

dsc_2181.thumb Sempre he pensat que he tingut sort en trobar la meva actual parella. Una noia que no sap estar quieta i amb això ens compenetrem molt bé, on juntament amb el seu germà (un altre sonat de la muntanya) vam començar a fer excursions i caminades. Com tot Terrassenc, vaig començar a caminar per la Mola quan plegava de la feina. Al principi, era tot un món pujar a la Mola, però com tot, el fet d’anar pujant molt sovint, va fer que de seguida el camí se’m quedes curt. Ara, els dies que tinc lliure, aprofito per buscar rutes per tot el parc, i haig de dir que estic gaudint com mai. És una passada tot el que arribem a tenir al costat de casa i que només sap una minoria, doncs la gran majoria de la gent fa com feia jo i va a la Mola (que és preciosa) però hi ha tants racons per disfrutar com el Montcau, els Emprius, la Roca Encavalcada, el Puig de la Balma, la Pola, totes les vistes del poble des del cargol, les immillorables vistes des de coll Prunera  i així podria fer una llista interminable.

I sí, al final em declaro un enamorat del nostre poble i el seu entorn. Animo a tothom a deixar-se perdre pel Parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, que a part dels seus quatre punts més turístics, està plegat de pintorescos racons.

DSC01527 el_montcau_gran

*Fotografies: www.els3monts.cat i trailsantllorenc.blogspot.com

Jordi Perich i Batallé