Pregó de Festa Major per Pablo García

Bona tarda a tothom! la setmana passada va ser la festa major de Mura i tenim moltes ganes de compartir amb vosaltres el pregó de la festa major. Aquest any el convidat va ser en Pablo! El nostre estimat Pablo. Una gran persona! No us explico gran cosa, ja ho diu tot en el pregó!

Moltes gràcies per tot Pablo! Molta il·lusió de les teves paraules! Una abraçada de tots els de Cal Carter i gràcies per donar-ho per escrit, ja que no ho vàrem poder sentir en directe.

Pregó a Mura 11/11/2017

Tot i que fa gairebé deu anys, ho recordo perfectament: vaig arribar a Mura gràcies a “Cinema en Curs”, un projecte que té cura de la mirada dels infants i adolescents, per mitjà de les diverses eines pedagògiques que té el cinema. Gràcies a aquest projecte – guardonat el 2015 amb el premi “Ciutat de Barcelona d’Arts Visuals”- vaig arribar a aquest lloc on no només em vau acollir amb els braços oberts sinó que també em vau regalar, com a cineasta, dues de les meves pel·lícules més estimades: “Bolboreta, mariposa, papallona” i “Mura, un poble de cine”.

Un cop vaig entrar a l’escola de Mura – llavors n’era professora la Mireia- vaig començar a recórrer aquests carrers i aquests paisatges de la mà del Marc i la Noèlia, un nen i una nena encisadors. Al principi ho vaig fer per rodar amb ells el que anomenem un “minut Lumière” en record d’aquells germans que, a principis del segle passat i juntament amb d’altres aventurers, iniciaren el setè art. Grosso modo, es tractava de què els alumnes gravessin durant seixanta segons alguna cosa del seu entorn quotidià que els captivés i ho havien de fer sense moure la càmera i sense la possibilitat de repetir, cosa que suposava una enorme pressió i molta preparació prèvia.

Doncs bé, primer vam enregistrar el minut de la Noèlia. En el seu minut, ella va decidir filmar “la riera”. Curiosament la seva mirada no es llançà vers la profunditat de la riera ni cap a la immensitat de la vall que l’acull, ni vers les zones del llit que podrien incloure a l’enquadrament les cases de pedra. No. La Noèlia es va deturar en un detall aparentment insignificant del corrent: es va centrar en el moviment d’una fulla, en el so de l’aigua i en els núvols reflectits. En veure el seu Minut Lumière, qualsevol podria dir que la vall, el poble i la mateixa riera s’aïllaven de tal manera que deixaven d’existir. Ben al

contrari, aquell Minut de la Noèlia –que el va fer a consciència- és l’aigua, és el cel que s’hi reflecteix, és la fulla, és la natura en tota la seva dimensió i és el temps que acarona el corrent; aquell minut reflecteix la vida en el seu estat més pur i és, en definitiva, Mura.

Mura, però, és també el que poc després –potser per explicar-nos-ho- va gravar en Marc Perich, aquell nen que em va ajudar tant al llarg de la meva vida i que amb el mestratge vital que us caracteritza als qui habiteu aquesta vall, avui s’ha convertit en un jove excepcional. Doncs bé, en Marc Perich va filmar els seus seixanta segons “en una sola presa” a l’antiga barra del bar de Cal Carter. En aquest minut el mateix Marc servia un cafè a en Josep, un jove del poble. Allà hi havia, ni més ni menys, aquella altra part que acaba de donar-li tota la seva dimensió, de manera molt significativa, a la vall, al poble i a la història que els determina: la part humana. Perquè rere la bellesa d’aquests boscos que ens envolten, rere la brillantor de l’aigua i les pedres i també contemplant amb merescuda dignitat el sol, la lluna i els estels –que aquí es veuen però no a la ciutat- hi sou tots vosaltres, els qui habiteu i cuideu de la vall, la gent de Mura.

I com que sóc un acèrrim creient de què la capacitat que té l’ésser humà de cuidar o descuidar el nostre món rau precisament en la cura o la descurança d’allò més proper i més estimat, portaré sempre al fons del meu cor el vostre exemple. L’exemple, aquí tan palpable, de què un món cuidat i que convisqui amb els altres i amb la natura depèn, en gran mesura, de nosaltres mateixos.

Després dels dos minuts Lumière, que em feien palesa l’essència que us defineix, es van produir altres grans descobriments. Sense anar més lluny, vaig dinar diverses vegades a Cal Carter; no us descobreixo res si us dic que alguna cosa transcendent succeeix quan es menja a Cal Carter. De vegades, quan penso amb Mura em venen al cap les delícies de xocolata de na Concepció, les truites d’en Jordi i les excel·lents tertúlies al restaurant. I mentre escric recordo també el plaer que suposa comprar un embotit a ca l’Antonio i un bon pa a ca l’Àngel, per fer-se després un entrepà i cruspir-se’l a l’aire lliure escoltant el murmuri encisador que ens envolta. Això ho vam poder gaudir tots els del equip de rodatge en uns quants dels esmorzars que vam fer aquí, a Mura.

També vaig passejar moltes vegades per aquests carrers buscant localitzacions per a les meves pel·lícules. Ho vaig fer sol i també acompanyat per gent que em va guiar amb molt d’afecte. En aquestes passejades el temps no estava marcat per cap rellotge, ho feia la llum i les campanades de l’església. També vaig fer alguna excursió a les zones altes des de les quals es pot contemplar la vall en tota la seva extensió. Una d’aquestes excursions la vaig fer amb el senyor Miravet. Vam pujar al repetidor i renoi quina vista! Gràcies Miravet per descobrir-me aquestes imatges.

Vaig conèixer la Núria i en Joan, la dona i el fill d’en Salvador Baldé un dels pioners del cinema fet aquí i que en els anys quaranta ja va filmar –entre d’altres temes i en 8mm, 9 i1/2 i Súper 8- els carboners, els pintors i els poetes que, fins aquell moment, havien passat per aquí i el procés de fer el vi, quan encara es trepitjava el raïm amb els peus. Gràcies família Baldé.

Poc després, això mateix m’ho va explicar amb molt d’encant i deteniment la senyora Montserrat, una dona de noranta anys que de petita i de jove havia trepitjat el raïm amb els propis peus. Ella, na Montserrat, també em va parlar del senyor Santesmasses, un home que portava el cinema pels pobles de la comarca i que per aquestes tortuoses carreteres us feia arribar la seva gran il·lusió: el cinema. En parlar de na Montserrat i d’en Santesmasses, recordo també la meva àvia, “la abuela María”, una dona de Fuente Àlamo, un poble d’Albacete que, com la Montserrat i el Santesmasses desprenia bondat en els seus gestos i la seva mirada. Aquestes persones sàvies -la gent gran atresora molta saviesa- em fan pensar en la meravella dels petits llocs, com ara Mura, en els que és més que corrent veure els seus habitants mantenint la independència vital i el somriure a la cara fins unes edats extraordinàriament avançades.

També vaig conèixer en Gabriel, amb qui comparteixo la passió pel cinema. Ell em va mostrar els seus artefactes cinematogràfics i algunes de les infinites bobines que havia enregistrat al llarg de molts anys. Les seves imatges ocupen diverses dècades i són un testimoni indescriptible de la vostra història. És quelcom de gran, això d’enregistrar la història. Gràcies Gabriel.

També vaig gaudir amb l’Andreu i l’Esteve i els vaig filmar cuidant els productes d’aquesta terra amb la cura que només poden tenir aquells que estimen allò que fan, com els pagesos locals que es dediquen en cos i ànima a la seva tasca. Quina feina més dura i sacrificada, aquesta de la pagesia; en massa ocasions menystinguda i mal pagada encara que tots sabem que es tracta d’una de les feines que més i millor ens nodreixen.

I també porto molt a prop a la Roser. Entrant a la seva botiga et venen ganes de comprar- li tot i t’hi sents com a casa. Ella és també clau a l’hora de fer “Bolboreta, mariposa, papallona” i “Mura, un poble de cine”. Com la Sara que quan la vaig conèixer era una nena meravellosament desimbolta i a la que ja li corria per les venes el magnífic do de la música i del ball. Ella, en Marc i Mura van ser la meva inspiració cinematogràfica aquí.

I en Martí, l’alcalde, que a més d’oferir-me l’estimació que sempre he rebut de tots vosaltres ens facilità de manera impagable la feina de cineastes, a mi i a tot l’equip de Doble Banda.

A la Berta, la Mireia, la Rosa, el Joan Bel, el Nil i els seus pares, el Santi i la Laura. Tots m’heu cuidat d’allò més bé.

I a la Fina, aquest tros de dona, de mare i de persona que tantes coses pot arribar a gestionar només de mirar-les. Sense tu i sense en Jordi el meu cinema fet a Mura no hagués estat el mateix. Gràcies a tots dos, de tot cor.

I no vull deixar de recordar de nou el lloc on vaig arribar per primer cop: l’escola de Mura. Llavors devia tenir una vintena de nens i nenes i ara em penso que ja sou una cinquantena.
Sempre he cregut que l’educació és quelcom a cuidar per tothom. L’escola i els mestres són molt valuosos i si els cuidem bé, estem cuidant els nostres fills i el nostre futur. Sé per la Isabel, la meva dona que també és mestra, que ara l’escola de Mura és un d’aquests llocs on s’estan atrevint a fer coses diferents, a innovar per tal que els infants gaudeixin aprenent i, al mateix temps, puguin desenvolupar tot el seu potencial. Des d’aquí vull felicitar als mestres de l’escola de Mura i als nens i a les nenes que l’habiteu per fer d’aquest espai d’aprenentatge un lloc d’inspiració.

Gràcies també a tota aquella gent que no he anomenat però que sou també l’ànima d’aquesta vall.

I en arribar al final, absolutament conscient que en el meu pregó no hi ha ni una queixa, ni una recriminació, podria preguntar-me si no sóc massa condescendent. No ho faré, perquè ja en sé la resposta: les ombres, que com a tot arreu aquí també hi deuen ser, us puc assegurar que a Mura no s’han creuat amb mi. Naturalment que em fa sentir molt feliç que sigui així. I ho dic com quelcom digne de menció en aquests temps que corren. Tant de bo que tothom es creués en els seus camins com vosaltres us heu creuat en el meu. Esteu per sempre en el meu cor.

Gràcies Mura, que gaudiu avui i sempre de la bona vida i de la festa!

Pablo García Pérez de Lara

pd: moltes gràcies Abel per les fotografies!!!!!!!

Un benefici no econòmic

Bon dia i bon dimarts!
Avui el post no serà molt normal però em ve de gust compartir-ho i saber que en penseu. Ahir vaig anar a un taller de turisme organitzat per la cambra de comerç de Barcelona i com sempre no et deixen indiferent. Així doncs porto des d’ahir que vaig sortir donant voltes a les coses.
Fent un resum ràpid, parlàvem de webs i xarxes socials per empreses i on deixaven clar que si les accions comunicatives no es convertien en diners, no calia fer-ho. Ens deien: per què ho feu si no es transforma en una compra? Si no és facturació a final d’any, de què serveix? I clar, aquesta noia tenia tota la raó!
Cal Carter és una empresa, per tant el què compte és la facturació a final d’any. Cal Carter és una empresa amb més de 25 treballadors, amb més de 50 anys d’història i amb un creixement anual d’un 10% els últims 8 anys, i podria donar més informació empresarial, però irrellevant en aquest post.
Així que la noia del taller de turisme va analitzar la nostra feina i clar, va veure clarament que no tot era rentable i així ho va transmetre. Aquell moment, imagineu, amb tothom mirant (gent del sector) i que em va venir de cop. No vaig saber contestar! Jo que sempre tinc una resposta per tot 🙂 . Fins i tot, em vaig sentir com si a casa no sabéssim fer la nostra feina.
Ara bé, no crec que ens hàgim equivocat, crec que hem fet una bona feina. I no és que aquella noia no tingués la raó, la tenia tota absolutament. Només és que parlàvem idiomes diferents. Avui sé la resposta, no trèiem benefici de tot perquè moltes coses les fem per amor. Per amor el poble, per amor a la terra, per amor a les persones que formen Cal Carter (treballadors i clients), per amor a la professió i per amor a les coses ben fetes; i l’amor no tens un benefici numèric, l’amor se sent.
Potser no som el millor model de negoci per fer-se ric, però nosaltres no només busquem guany econòmic, que també (d’alguna cosa hem de viure).
Gràcies a tots pels que compartiu aquest amor amb nosaltres, sense vosaltres no tindria sentit.

Amor per les persones

Amor per la nostra feina

Amor per la nostra terra

Amor per les persones

Amor pel nostre poble

Som una gran família

Cal Carter té més de 50 anys; i 50 anys són molts. Durant aquest temps ha anat canviant molt, moltíssim. Però a part del canvi físic, també l’ha sofert de persones. I no parlo de què tots ens hem anat fent més vells, que també. Sinó que tot va començar amb l’avi Josep i l’àvia, i avui dia som una família molt gran. Durant aquests 50 anys de vida ha anat passant gent i gent. I cada un d’ells ha donat vida a Cal Carter.
Els que ens seguiu a les xarxes socials ja ho sabreu. Dilluns de Pasqua, després de la gran feina que comporta una Setmana Santa, vàrem fer un sopar de família on els cuiners varen preparar un bon àpat sorpresa i els cambrers vàrem preparar una bona taula i bones begudes. Avui estava remenant el mòbil, hi he trobat les fotografies d’aquesta vetllada i he vist cares que ens han deixat i d’altres que ens deixaran pròximament i s’incorporaran d’altres. Per això voliem donar les gràcies a tots ells.

Moltes gràcies per aportar tant Nacho, Llúria, Àngela, Aina (tot i que no estaves), Darman, Cristian i Marcela. Us desitgem molta sort en el camí escollit!

Us deixem amb les fotografies del sopar.

La decantació del vi

Com ja sabeu des de fa mig any que pengem vídeos al Youtube. Vàrem començar a utilitzar aquesta xarxa social per acostar-nos més a vosaltres. Ja que de vegades amb un escrit, com en aquest blog, sembla més llunyà i no es veu les persones de darrere. Durant aquest any hem fet vídeos de diferents temàtiques, però sobretot de receptes i consells de cuina. I sincerament, estem força contents amb el resultat, ens han vist des d’arreu del món. Sembla increïble!

Doncs ara volem intentar obrir-nos una mica més. Ja que tenim la Mireia que l’any passat va acabar els seus estudis de sommelier, voldríem tractar temes del món del vi! Volem acostar-vos aquest sector on molta gent li té com pànic. No sé per què! El vi és patrimoni de la nostra cultura, i ara sembla que sigui per experts. El vi és popular! Abans la gent feia vi a casa seva, i nosaltres volem que tornem a sentir el vi com una cosa propera.

Intentarem presentar el vi d’una manera planera, senzilla i sobretot perquè el podeu gaudir. Esperem que us agradi la nova secció. Si voleu saber alguna cosa en concreta o voleu que feu un vídeo determinat, només ens ho heu de dir!

Ara sí! Us deixem amb el primer vídeo de la Mireia explicant una de les tècniques, la decantació. Qualsevol dubte deixeu-ho a comentaris, per e-mail o ens veniu a veure 😉

Tenim el vídeo penjat el Youtube! Recordeu que si us agraden els vídeos que teniu el Youtube, només us heu de subscriure al Canal de Cal Carter i rebreu les notificacions.
Si no sabeu com fer-ho és molt senzill. Heu d’iniciar amb el vostre compte de correu de gmail i posar la contrasenya de gmail, també. I per acabar, clicar la tecla de subscripció!

38 anys sense tú

Com a totes les famílies, els Perich, tenim un grup de whatsapp per passar-nos noticies i tonteries del dia a dia. Tot i que en el nostre cas, moltes vegades s’acaba convertint en un meeting de feina  🙂

Dissabte a la nit, jo ja no estava a Cal Carter, i vaig rebre un whatsapp de la Mireia en el grup de Perich’s, on ens deia:

Avui el papa (el Martí) m’ha dit que fa 38 anys que va morir l’àvia. Què diria si ens veies cap on ha anat tot plegat,  i que encara seguim amb el negoci que ella va començar

Sincerament, rebre aquest whatsapp no et deixa indiferent. M’hagués agradat conèixer tant l’àvia, tant! Tothom me’n parla tant bé!

Així que avui he pensat que podríem compartir algunes coses que vàrem parlar d’ella dissabte la nit. I si alguna persona vol dir alguna cosa més estarem encantats que deixeu a comentaris.

Alegra, senzilla, soferta, amable, treballadora, sense por el futur, il·lusionada amb tot, rondinava molt (tenia molta gent jove el voltant) i faltada de salut”

Era una persona que ho donava tot pels altres

38 anys sense ella. Cal Carter, tiet Jordi, la Fina , la MªRosa, jo (Martí), el Marc, el Jordi, la Berta i la Mireia, aquesta és la seva herència. No em puc ni imaginar l’orgullosa que estaria de tots vosaltres

Aquestes eren algunes de les coses que els pares ens varen explicar de l’àvia. Espero que us hagi agradat aquest post, tot i ser una mica diferent!

Una abraçada a tots i a tots els que vàreu conèixer l’àvia espero que amb aquestes fotos la pugeu recordar una mica.

Com fer galetes amb trocets de xocolata:

Fa unes setmanetes, en el Canal de Youtube, vàrem penjar el vídeo de com fer les galtes o cookies amb xips de xocolata que oferim en el bar o de petit fours (una mida més petita).

La Conxa ens va fer la recepta! Sincerament, per ser la primera vegada que feia un vídeo pel canal ho va fer força bé. Que en penseu vosaltres? A més a més, no vàrem tardar res!
És molt ràpid i fàcil! Així que us invito a tots que ho proveu a casa! I si és així, expliqueu-nos el resultat!

Una abraçada a tots els que ens llegiu!

Tenim el vídeo penjat el Youtube! Recordeu que si us agraden els vídeos que teniu el Youtube, només us heu de subscriure al Canal de Cal Carter i rebreu les notificacions.
Si no sabeu com fer-ho és molt senzill. Heu d’iniciar amb el vostre compte de correu de gmail i posar la contrasenya de gmail, també. I per acabar, clicar la tecla de subscripció!

Com conservar la tòfona negra

Fa dos anys vàrem escriure un post sobre la tòfona negra com a producte d’hivern. On explicàvem algunes de les característiques i us ensenyàvem algun dels plats que teníem a la carta aquell moment (us deixo el enllaç per si voleu tornar a llegir):

http://www.restaurantcalcarter.com/la-reina-de-lhivern-la-tofona/

Aquest any us volíem explicar com la podeu conservar a casa, així que en Jordi es va posar dimarts a davant d’una càmera i ens ho explica. Espero que us agradi aquest nou format.

Vosaltres sabeu algun truc més per conservar la tòfona. Deixeu les vostres opinions i tips en els comentaris!

Per cert, molt bon any a tothom!!!!

Tenim el vídeo penjat el Youtube! Recordeu que si us agraden els vídeos que teniu el Youtube, només us heu de subscriure al Canal de Cal Carter i rebreu les notificacions.
Si no sabeu com fer-ho és molt senzill. Heu d’iniciar amb el vostre compte de correu de gmail i posar la contrasenya de gmail, també. I per acabar, clicar la tecla de subscripció!

Moments i record (II)

Cal Carter, sempre ha sigut un bar de poble.  El clàssic bar del poble on es fan tertúlies, es llegeix el diari i es juga (jugava) a cartes. Però aquesta última activitat ha anat perdent força amb els anys. Pot ser hauríem de treure el wi-fi 😉

Quin és el joc que us agradava més?

dsc_0003

dsc_0042 escanear0023-2 escanear0034-5 escanear0045-3 escanear0063-3 escanear0086 escanear0087 escanear0110-2

Perdoneu la qualitat de les fotografies però n’hi ha de molt velles!

Quanta gent falta d’aquestes fotografies… 🙁

Espero que us agradin i tingueu molts bons records!

El nostre ketchup casolà

Ja s’ha acabat l’estiu i comença una nova temporada de rutines i nous objectius. Nosaltres no anem a l’escola, però cada setembre desprès de la diada és com tornar a començar i posar tot a lloc. Per aquest motiu hem estat una mica absents de les xarxes socials. Estem preparant nous continguts, una carta nova i molts projectes nous (o ja en camí). Per cert, que si teniu alguna idea, només ens ho heu de deixar escrit als comentaris! 🙂

Avui, com ja diu el títol, volem compartir amb vosaltres com fer el ketchup casolà, ja que hi ha molta gent que ho pregunta. Ja sé que a alguns de vosaltres aquesta paraula us transmet a cuina ràpida, o bé a cuina americana, però no us espanteu, ja que, si és casolà, fet amb productes naturals i de qualitat, és una bona opció per acompanyar els nostres plats.

img_4805

Per cert, algú utilitza la paraula ketchup escrita amb català? Quètxup? Jo sincerament no ho he escrit mai així.

Us deixo el vídeo que vàrem gravar amb el Jordi, esperem que us agradi. Si teniu algun dubte, només ens ho heu de dir i respondrem encantats.

Preferiu que escrivim les receptes o les gravem? O les dues?

Recordeu que si us agraden els vídeos que teniu el Youtube, només us heu de subscriure al Canal de Cal Carter i rebreu les notificacions.
Si no sabeu com fer-ho és molt senzill. Heu d’iniciar amb el vostre compte de correu de gmail i posar la contrasenya de gmail, també. I per acabar, clicar la tecla de subscripció!

Cua de bou estofada al vi d’Oporto

Feia temps que teníem ganes d’ensenyar-vos com cuinem la cua. Però entre una cosa i l’altre….  (ja se sap la nostra feina és un pel complicada). Però per fi vàrem gravar la cua de Cal Carter.

IMG_2930

Això de gravar és força complicat pels que no en sabem, ja que entre gravar, editar i tenir cuiners a disponibilitat és bastant dificultós. Molt factors nous a controlar. 🙂

Esperem que tots vosaltres us agradi aquesta manera de transmetre les receptes. (podeu deixar algun comentari dient la vostra opinió). Segur, que alguns de vosaltres ja heu vist el vídeo en el Youtube, ja que cada vegada som més! 😛

IMG_5360

Anant ja pel tema de cuina, la cua de bou (vedella, vaca i, més rarament, toro) és una part molt melosa i gelatinosa, que té col.làgen i un greix a tocar l´os que la fa particularment fantàstica. Li convé una cocció lenta, requereix força temps, però val molt la pena.

Us deixem de vídeo d’en Jordi cuinant la cua de bou. Esperem que us agradi!

Per cert, avui en dia ja no la fem així, ja que no posem farina, així no porta gluten. Però com he dit, casi vàrem tardar un any a gravar! I amb aquest temps en Jordi ha fet algun canvi.

Recordeu que si us agraden els vídeos que teniu el Youtube, només us heu de subscriure al Canal de Cal Carter i rebreu les notificacions.
Si no sabeu com fer-ho és molt senzill. Heu d’iniciar amb el vostre compte de correu de gmail i posar la contrasenya de gmail, també. I per acabar, clicar la tecla de subscripció!