Cal Carter, sempre ha sigut un bar de poble. El clàssic bar del poble on es fan tertúlies, es llegeix el diari i es juga (jugava) a cartes. Però aquesta última activitat ha anat perdent força amb els anys. Pot ser hauríem de treure el wi-fi 😉
Quin és el joc que us agradava més?
Perdoneu la qualitat de les fotografies però n’hi ha de molt velles!
Quanta gent falta d’aquestes fotografies… 🙁
Espero que us agradin i tingueu molts bons records!
Aquest passat dissabte dia 8 d’octubre la nostra veïna va fer 100 anys. Primer va ser la mare, la Papeta, i al cap de trenta anys la Casimira. Totes dues han sobrepassat els 100 anys! Les dues gaudint d’una magnifica salut…
“Casimira, tots hem pogut comprovar els seu estat d’excel·lència. Pot estar molt orgullosa, com ho estem tots els muratans!”
Una gran alegria tots els que hem viscut el seu dia a dia i comprovar la seva fortalesa, el seu optimisme, combinat al mateix temps d’ una gran dosi d’humilitat i senzillesa.
Més coincidència impossible: “ Gran és la Casimira de Cal Grande”
Us deixem algun record del dia de la celebració:
L’altre dia a la tarda estàvem fent la xerradeta en el bar de Cal Carter amb el Lluís Marquès. I entre moltes anècdotes i històries va sortir el tema de l’àvia Margarita. Jo no la vaig conèixer, així que l’única cosa que tinc és escoltar tot el possible sobre ella. Però el Lluís em va dir: “Saps què, em sembla que tinc unes fotografies a casa d’ella…”
Així que un parell de dies més tard, vaig rebre un e-mail. I quina sorpresa més maca! Em va encantar! Moltes gràcies Lluís!
Personalment, aquestes dues fotografies em van agradar moltíssim. Així que he pensat que podríem penjar fotografies antigues de Mura cada setmana. El Lluís me’n va passar forces i l’avi Josep també en tenia moltes. Que us sembla la idea?
Aquest mes de Juny celebrem els 50 anys de Cal Carter. Tot això, no hauria estat possible sense els meus pares.
Aquells anys, principis dels 60, era molt dur, era temps de canvis. Ja no era possible viure com ho havíem fet fins ara. El pare amb 43 anys, carboner, ja no podria viure d’aquells recursos que li donava el bosc, l’hort i la vinya de Mura. El pare l’hi rondava pel cap marxar del poble, deixar la casa i buscar feina a poblacions més grans; tal i com va fer la majoria de muratans el 1963 .
Però la mare (38 anys) ja en portava una de cap. Ella que venia de la Vila de Talamanca on ella havia crescut com a una autèntica pagesa d’una gran masia amb força gent treballant, volia muntar un restaurant. Ella ho veia clar. S’havia de baixar al poble, deixar el Perich, i muntar un restaurant. Amb la seva il·lusió i el recolzament de tots, el del pare i el nostre (el Jordi i jo), tot i els dubtes que aquest projecte podia portar-nos. Així ho va fer.
Recordo que el pare no les tenia totes, però ell va acaba creient amb el saber fer d’ella.
Encara avui en dia, la majoria d’amics i clients ens recorden com era el fer únic de la mare, la Margarida.
Moltes gràcies mare!
Martí Perich i Singla
