Bona tarda a tothom! la setmana passada va ser la festa major de Mura i tenim moltes ganes de compartir amb vosaltres el pregó de la festa major. Aquest any el convidat va ser en Pablo! El nostre estimat Pablo. Una gran persona! No us explico gran cosa, ja ho diu tot en el pregó!

Moltes gràcies per tot Pablo! Molta il·lusió de les teves paraules! Una abraçada de tots els de Cal Carter i gràcies per donar-ho per escrit, ja que no ho vàrem poder sentir en directe.

Pregó a Mura 11/11/2017

Tot i que fa gairebé deu anys, ho recordo perfectament: vaig arribar a Mura gràcies a “Cinema en Curs”, un projecte que té cura de la mirada dels infants i adolescents, per mitjà de les diverses eines pedagògiques que té el cinema. Gràcies a aquest projecte – guardonat el 2015 amb el premi “Ciutat de Barcelona d’Arts Visuals”- vaig arribar a aquest lloc on no només em vau acollir amb els braços oberts sinó que també em vau regalar, com a cineasta, dues de les meves pel·lícules més estimades: “Bolboreta, mariposa, papallona” i “Mura, un poble de cine”.

Un cop vaig entrar a l’escola de Mura – llavors n’era professora la Mireia- vaig començar a recórrer aquests carrers i aquests paisatges de la mà del Marc i la Noèlia, un nen i una nena encisadors. Al principi ho vaig fer per rodar amb ells el que anomenem un “minut Lumière” en record d’aquells germans que, a principis del segle passat i juntament amb d’altres aventurers, iniciaren el setè art. Grosso modo, es tractava de què els alumnes gravessin durant seixanta segons alguna cosa del seu entorn quotidià que els captivés i ho havien de fer sense moure la càmera i sense la possibilitat de repetir, cosa que suposava una enorme pressió i molta preparació prèvia.

Doncs bé, primer vam enregistrar el minut de la Noèlia. En el seu minut, ella va decidir filmar “la riera”. Curiosament la seva mirada no es llançà vers la profunditat de la riera ni cap a la immensitat de la vall que l’acull, ni vers les zones del llit que podrien incloure a l’enquadrament les cases de pedra. No. La Noèlia es va deturar en un detall aparentment insignificant del corrent: es va centrar en el moviment d’una fulla, en el so de l’aigua i en els núvols reflectits. En veure el seu Minut Lumière, qualsevol podria dir que la vall, el poble i la mateixa riera s’aïllaven de tal manera que deixaven d’existir. Ben al

contrari, aquell Minut de la Noèlia –que el va fer a consciència- és l’aigua, és el cel que s’hi reflecteix, és la fulla, és la natura en tota la seva dimensió i és el temps que acarona el corrent; aquell minut reflecteix la vida en el seu estat més pur i és, en definitiva, Mura.

Mura, però, és també el que poc després –potser per explicar-nos-ho- va gravar en Marc Perich, aquell nen que em va ajudar tant al llarg de la meva vida i que amb el mestratge vital que us caracteritza als qui habiteu aquesta vall, avui s’ha convertit en un jove excepcional. Doncs bé, en Marc Perich va filmar els seus seixanta segons “en una sola presa” a l’antiga barra del bar de Cal Carter. En aquest minut el mateix Marc servia un cafè a en Josep, un jove del poble. Allà hi havia, ni més ni menys, aquella altra part que acaba de donar-li tota la seva dimensió, de manera molt significativa, a la vall, al poble i a la història que els determina: la part humana. Perquè rere la bellesa d’aquests boscos que ens envolten, rere la brillantor de l’aigua i les pedres i també contemplant amb merescuda dignitat el sol, la lluna i els estels –que aquí es veuen però no a la ciutat- hi sou tots vosaltres, els qui habiteu i cuideu de la vall, la gent de Mura.

I com que sóc un acèrrim creient de què la capacitat que té l’ésser humà de cuidar o descuidar el nostre món rau precisament en la cura o la descurança d’allò més proper i més estimat, portaré sempre al fons del meu cor el vostre exemple. L’exemple, aquí tan palpable, de què un món cuidat i que convisqui amb els altres i amb la natura depèn, en gran mesura, de nosaltres mateixos.

Després dels dos minuts Lumière, que em feien palesa l’essència que us defineix, es van produir altres grans descobriments. Sense anar més lluny, vaig dinar diverses vegades a Cal Carter; no us descobreixo res si us dic que alguna cosa transcendent succeeix quan es menja a Cal Carter. De vegades, quan penso amb Mura em venen al cap les delícies de xocolata de na Concepció, les truites d’en Jordi i les excel·lents tertúlies al restaurant. I mentre escric recordo també el plaer que suposa comprar un embotit a ca l’Antonio i un bon pa a ca l’Àngel, per fer-se després un entrepà i cruspir-se’l a l’aire lliure escoltant el murmuri encisador que ens envolta. Això ho vam poder gaudir tots els del equip de rodatge en uns quants dels esmorzars que vam fer aquí, a Mura.

També vaig passejar moltes vegades per aquests carrers buscant localitzacions per a les meves pel·lícules. Ho vaig fer sol i també acompanyat per gent que em va guiar amb molt d’afecte. En aquestes passejades el temps no estava marcat per cap rellotge, ho feia la llum i les campanades de l’església. També vaig fer alguna excursió a les zones altes des de les quals es pot contemplar la vall en tota la seva extensió. Una d’aquestes excursions la vaig fer amb el senyor Miravet. Vam pujar al repetidor i renoi quina vista! Gràcies Miravet per descobrir-me aquestes imatges.

Vaig conèixer la Núria i en Joan, la dona i el fill d’en Salvador Baldé un dels pioners del cinema fet aquí i que en els anys quaranta ja va filmar –entre d’altres temes i en 8mm, 9 i1/2 i Súper 8- els carboners, els pintors i els poetes que, fins aquell moment, havien passat per aquí i el procés de fer el vi, quan encara es trepitjava el raïm amb els peus. Gràcies família Baldé.

Poc després, això mateix m’ho va explicar amb molt d’encant i deteniment la senyora Montserrat, una dona de noranta anys que de petita i de jove havia trepitjat el raïm amb els propis peus. Ella, na Montserrat, també em va parlar del senyor Santesmasses, un home que portava el cinema pels pobles de la comarca i que per aquestes tortuoses carreteres us feia arribar la seva gran il·lusió: el cinema. En parlar de na Montserrat i d’en Santesmasses, recordo també la meva àvia, “la abuela María”, una dona de Fuente Àlamo, un poble d’Albacete que, com la Montserrat i el Santesmasses desprenia bondat en els seus gestos i la seva mirada. Aquestes persones sàvies -la gent gran atresora molta saviesa- em fan pensar en la meravella dels petits llocs, com ara Mura, en els que és més que corrent veure els seus habitants mantenint la independència vital i el somriure a la cara fins unes edats extraordinàriament avançades.

També vaig conèixer en Gabriel, amb qui comparteixo la passió pel cinema. Ell em va mostrar els seus artefactes cinematogràfics i algunes de les infinites bobines que havia enregistrat al llarg de molts anys. Les seves imatges ocupen diverses dècades i són un testimoni indescriptible de la vostra història. És quelcom de gran, això d’enregistrar la història. Gràcies Gabriel.

També vaig gaudir amb l’Andreu i l’Esteve i els vaig filmar cuidant els productes d’aquesta terra amb la cura que només poden tenir aquells que estimen allò que fan, com els pagesos locals que es dediquen en cos i ànima a la seva tasca. Quina feina més dura i sacrificada, aquesta de la pagesia; en massa ocasions menystinguda i mal pagada encara que tots sabem que es tracta d’una de les feines que més i millor ens nodreixen.

I també porto molt a prop a la Roser. Entrant a la seva botiga et venen ganes de comprar- li tot i t’hi sents com a casa. Ella és també clau a l’hora de fer “Bolboreta, mariposa, papallona” i “Mura, un poble de cine”. Com la Sara que quan la vaig conèixer era una nena meravellosament desimbolta i a la que ja li corria per les venes el magnífic do de la música i del ball. Ella, en Marc i Mura van ser la meva inspiració cinematogràfica aquí.

I en Martí, l’alcalde, que a més d’oferir-me l’estimació que sempre he rebut de tots vosaltres ens facilità de manera impagable la feina de cineastes, a mi i a tot l’equip de Doble Banda.

A la Berta, la Mireia, la Rosa, el Joan Bel, el Nil i els seus pares, el Santi i la Laura. Tots m’heu cuidat d’allò més bé.

I a la Fina, aquest tros de dona, de mare i de persona que tantes coses pot arribar a gestionar només de mirar-les. Sense tu i sense en Jordi el meu cinema fet a Mura no hagués estat el mateix. Gràcies a tots dos, de tot cor.

I no vull deixar de recordar de nou el lloc on vaig arribar per primer cop: l’escola de Mura. Llavors devia tenir una vintena de nens i nenes i ara em penso que ja sou una cinquantena.
Sempre he cregut que l’educació és quelcom a cuidar per tothom. L’escola i els mestres són molt valuosos i si els cuidem bé, estem cuidant els nostres fills i el nostre futur. Sé per la Isabel, la meva dona que també és mestra, que ara l’escola de Mura és un d’aquests llocs on s’estan atrevint a fer coses diferents, a innovar per tal que els infants gaudeixin aprenent i, al mateix temps, puguin desenvolupar tot el seu potencial. Des d’aquí vull felicitar als mestres de l’escola de Mura i als nens i a les nenes que l’habiteu per fer d’aquest espai d’aprenentatge un lloc d’inspiració.

Gràcies també a tota aquella gent que no he anomenat però que sou també l’ànima d’aquesta vall.

I en arribar al final, absolutament conscient que en el meu pregó no hi ha ni una queixa, ni una recriminació, podria preguntar-me si no sóc massa condescendent. No ho faré, perquè ja en sé la resposta: les ombres, que com a tot arreu aquí també hi deuen ser, us puc assegurar que a Mura no s’han creuat amb mi. Naturalment que em fa sentir molt feliç que sigui així. I ho dic com quelcom digne de menció en aquests temps que corren. Tant de bo que tothom es creués en els seus camins com vosaltres us heu creuat en el meu. Esteu per sempre en el meu cor.

Gràcies Mura, que gaudiu avui i sempre de la bona vida i de la festa!

Pablo García Pérez de Lara

pd: moltes gràcies Abel per les fotografies!!!!!!!