Pregó de Festa Major per Pablo García

Bona tarda a tothom! la setmana passada va ser la festa major de Mura i tenim moltes ganes de compartir amb vosaltres el pregó de la festa major. Aquest any el convidat va ser en Pablo! El nostre estimat Pablo. Una gran persona! No us explico gran cosa, ja ho diu tot en el pregó!

Moltes gràcies per tot Pablo! Molta il·lusió de les teves paraules! Una abraçada de tots els de Cal Carter i gràcies per donar-ho per escrit, ja que no ho vàrem poder sentir en directe.

Pregó a Mura 11/11/2017

Tot i que fa gairebé deu anys, ho recordo perfectament: vaig arribar a Mura gràcies a “Cinema en Curs”, un projecte que té cura de la mirada dels infants i adolescents, per mitjà de les diverses eines pedagògiques que té el cinema. Gràcies a aquest projecte – guardonat el 2015 amb el premi “Ciutat de Barcelona d’Arts Visuals”- vaig arribar a aquest lloc on no només em vau acollir amb els braços oberts sinó que també em vau regalar, com a cineasta, dues de les meves pel·lícules més estimades: “Bolboreta, mariposa, papallona” i “Mura, un poble de cine”.

Un cop vaig entrar a l’escola de Mura – llavors n’era professora la Mireia- vaig començar a recórrer aquests carrers i aquests paisatges de la mà del Marc i la Noèlia, un nen i una nena encisadors. Al principi ho vaig fer per rodar amb ells el que anomenem un “minut Lumière” en record d’aquells germans que, a principis del segle passat i juntament amb d’altres aventurers, iniciaren el setè art. Grosso modo, es tractava de què els alumnes gravessin durant seixanta segons alguna cosa del seu entorn quotidià que els captivés i ho havien de fer sense moure la càmera i sense la possibilitat de repetir, cosa que suposava una enorme pressió i molta preparació prèvia.

Doncs bé, primer vam enregistrar el minut de la Noèlia. En el seu minut, ella va decidir filmar “la riera”. Curiosament la seva mirada no es llançà vers la profunditat de la riera ni cap a la immensitat de la vall que l’acull, ni vers les zones del llit que podrien incloure a l’enquadrament les cases de pedra. No. La Noèlia es va deturar en un detall aparentment insignificant del corrent: es va centrar en el moviment d’una fulla, en el so de l’aigua i en els núvols reflectits. En veure el seu Minut Lumière, qualsevol podria dir que la vall, el poble i la mateixa riera s’aïllaven de tal manera que deixaven d’existir. Ben al

contrari, aquell Minut de la Noèlia –que el va fer a consciència- és l’aigua, és el cel que s’hi reflecteix, és la fulla, és la natura en tota la seva dimensió i és el temps que acarona el corrent; aquell minut reflecteix la vida en el seu estat més pur i és, en definitiva, Mura.

Mura, però, és també el que poc després –potser per explicar-nos-ho- va gravar en Marc Perich, aquell nen que em va ajudar tant al llarg de la meva vida i que amb el mestratge vital que us caracteritza als qui habiteu aquesta vall, avui s’ha convertit en un jove excepcional. Doncs bé, en Marc Perich va filmar els seus seixanta segons “en una sola presa” a l’antiga barra del bar de Cal Carter. En aquest minut el mateix Marc servia un cafè a en Josep, un jove del poble. Allà hi havia, ni més ni menys, aquella altra part que acaba de donar-li tota la seva dimensió, de manera molt significativa, a la vall, al poble i a la història que els determina: la part humana. Perquè rere la bellesa d’aquests boscos que ens envolten, rere la brillantor de l’aigua i les pedres i també contemplant amb merescuda dignitat el sol, la lluna i els estels –que aquí es veuen però no a la ciutat- hi sou tots vosaltres, els qui habiteu i cuideu de la vall, la gent de Mura.

I com que sóc un acèrrim creient de què la capacitat que té l’ésser humà de cuidar o descuidar el nostre món rau precisament en la cura o la descurança d’allò més proper i més estimat, portaré sempre al fons del meu cor el vostre exemple. L’exemple, aquí tan palpable, de què un món cuidat i que convisqui amb els altres i amb la natura depèn, en gran mesura, de nosaltres mateixos.

Després dels dos minuts Lumière, que em feien palesa l’essència que us defineix, es van produir altres grans descobriments. Sense anar més lluny, vaig dinar diverses vegades a Cal Carter; no us descobreixo res si us dic que alguna cosa transcendent succeeix quan es menja a Cal Carter. De vegades, quan penso amb Mura em venen al cap les delícies de xocolata de na Concepció, les truites d’en Jordi i les excel·lents tertúlies al restaurant. I mentre escric recordo també el plaer que suposa comprar un embotit a ca l’Antonio i un bon pa a ca l’Àngel, per fer-se després un entrepà i cruspir-se’l a l’aire lliure escoltant el murmuri encisador que ens envolta. Això ho vam poder gaudir tots els del equip de rodatge en uns quants dels esmorzars que vam fer aquí, a Mura.

També vaig passejar moltes vegades per aquests carrers buscant localitzacions per a les meves pel·lícules. Ho vaig fer sol i també acompanyat per gent que em va guiar amb molt d’afecte. En aquestes passejades el temps no estava marcat per cap rellotge, ho feia la llum i les campanades de l’església. També vaig fer alguna excursió a les zones altes des de les quals es pot contemplar la vall en tota la seva extensió. Una d’aquestes excursions la vaig fer amb el senyor Miravet. Vam pujar al repetidor i renoi quina vista! Gràcies Miravet per descobrir-me aquestes imatges.

Vaig conèixer la Núria i en Joan, la dona i el fill d’en Salvador Baldé un dels pioners del cinema fet aquí i que en els anys quaranta ja va filmar –entre d’altres temes i en 8mm, 9 i1/2 i Súper 8- els carboners, els pintors i els poetes que, fins aquell moment, havien passat per aquí i el procés de fer el vi, quan encara es trepitjava el raïm amb els peus. Gràcies família Baldé.

Poc després, això mateix m’ho va explicar amb molt d’encant i deteniment la senyora Montserrat, una dona de noranta anys que de petita i de jove havia trepitjat el raïm amb els propis peus. Ella, na Montserrat, també em va parlar del senyor Santesmasses, un home que portava el cinema pels pobles de la comarca i que per aquestes tortuoses carreteres us feia arribar la seva gran il·lusió: el cinema. En parlar de na Montserrat i d’en Santesmasses, recordo també la meva àvia, “la abuela María”, una dona de Fuente Àlamo, un poble d’Albacete que, com la Montserrat i el Santesmasses desprenia bondat en els seus gestos i la seva mirada. Aquestes persones sàvies -la gent gran atresora molta saviesa- em fan pensar en la meravella dels petits llocs, com ara Mura, en els que és més que corrent veure els seus habitants mantenint la independència vital i el somriure a la cara fins unes edats extraordinàriament avançades.

També vaig conèixer en Gabriel, amb qui comparteixo la passió pel cinema. Ell em va mostrar els seus artefactes cinematogràfics i algunes de les infinites bobines que havia enregistrat al llarg de molts anys. Les seves imatges ocupen diverses dècades i són un testimoni indescriptible de la vostra història. És quelcom de gran, això d’enregistrar la història. Gràcies Gabriel.

També vaig gaudir amb l’Andreu i l’Esteve i els vaig filmar cuidant els productes d’aquesta terra amb la cura que només poden tenir aquells que estimen allò que fan, com els pagesos locals que es dediquen en cos i ànima a la seva tasca. Quina feina més dura i sacrificada, aquesta de la pagesia; en massa ocasions menystinguda i mal pagada encara que tots sabem que es tracta d’una de les feines que més i millor ens nodreixen.

I també porto molt a prop a la Roser. Entrant a la seva botiga et venen ganes de comprar- li tot i t’hi sents com a casa. Ella és també clau a l’hora de fer “Bolboreta, mariposa, papallona” i “Mura, un poble de cine”. Com la Sara que quan la vaig conèixer era una nena meravellosament desimbolta i a la que ja li corria per les venes el magnífic do de la música i del ball. Ella, en Marc i Mura van ser la meva inspiració cinematogràfica aquí.

I en Martí, l’alcalde, que a més d’oferir-me l’estimació que sempre he rebut de tots vosaltres ens facilità de manera impagable la feina de cineastes, a mi i a tot l’equip de Doble Banda.

A la Berta, la Mireia, la Rosa, el Joan Bel, el Nil i els seus pares, el Santi i la Laura. Tots m’heu cuidat d’allò més bé.

I a la Fina, aquest tros de dona, de mare i de persona que tantes coses pot arribar a gestionar només de mirar-les. Sense tu i sense en Jordi el meu cinema fet a Mura no hagués estat el mateix. Gràcies a tots dos, de tot cor.

I no vull deixar de recordar de nou el lloc on vaig arribar per primer cop: l’escola de Mura. Llavors devia tenir una vintena de nens i nenes i ara em penso que ja sou una cinquantena.
Sempre he cregut que l’educació és quelcom a cuidar per tothom. L’escola i els mestres són molt valuosos i si els cuidem bé, estem cuidant els nostres fills i el nostre futur. Sé per la Isabel, la meva dona que també és mestra, que ara l’escola de Mura és un d’aquests llocs on s’estan atrevint a fer coses diferents, a innovar per tal que els infants gaudeixin aprenent i, al mateix temps, puguin desenvolupar tot el seu potencial. Des d’aquí vull felicitar als mestres de l’escola de Mura i als nens i a les nenes que l’habiteu per fer d’aquest espai d’aprenentatge un lloc d’inspiració.

Gràcies també a tota aquella gent que no he anomenat però que sou també l’ànima d’aquesta vall.

I en arribar al final, absolutament conscient que en el meu pregó no hi ha ni una queixa, ni una recriminació, podria preguntar-me si no sóc massa condescendent. No ho faré, perquè ja en sé la resposta: les ombres, que com a tot arreu aquí també hi deuen ser, us puc assegurar que a Mura no s’han creuat amb mi. Naturalment que em fa sentir molt feliç que sigui així. I ho dic com quelcom digne de menció en aquests temps que corren. Tant de bo que tothom es creués en els seus camins com vosaltres us heu creuat en el meu. Esteu per sempre en el meu cor.

Gràcies Mura, que gaudiu avui i sempre de la bona vida i de la festa!

Pablo García Pérez de Lara

pd: moltes gràcies Abel per les fotografies!!!!!!!

Un benefici no econòmic

Bon dia i bon dimarts!
Avui el post no serà molt normal però em ve de gust compartir-ho i saber que en penseu. Ahir vaig anar a un taller de turisme organitzat per la cambra de comerç de Barcelona i com sempre no et deixen indiferent. Així doncs porto des d’ahir que vaig sortir donant voltes a les coses.
Fent un resum ràpid, parlàvem de webs i xarxes socials per empreses i on deixaven clar que si les accions comunicatives no es convertien en diners, no calia fer-ho. Ens deien: per què ho feu si no es transforma en una compra? Si no és facturació a final d’any, de què serveix? I clar, aquesta noia tenia tota la raó!
Cal Carter és una empresa, per tant el què compte és la facturació a final d’any. Cal Carter és una empresa amb més de 25 treballadors, amb més de 50 anys d’història i amb un creixement anual d’un 10% els últims 8 anys, i podria donar més informació empresarial, però irrellevant en aquest post.
Així que la noia del taller de turisme va analitzar la nostra feina i clar, va veure clarament que no tot era rentable i així ho va transmetre. Aquell moment, imagineu, amb tothom mirant (gent del sector) i que em va venir de cop. No vaig saber contestar! Jo que sempre tinc una resposta per tot 🙂 . Fins i tot, em vaig sentir com si a casa no sabéssim fer la nostra feina.
Ara bé, no crec que ens hàgim equivocat, crec que hem fet una bona feina. I no és que aquella noia no tingués la raó, la tenia tota absolutament. Només és que parlàvem idiomes diferents. Avui sé la resposta, no trèiem benefici de tot perquè moltes coses les fem per amor. Per amor el poble, per amor a la terra, per amor a les persones que formen Cal Carter (treballadors i clients), per amor a la professió i per amor a les coses ben fetes; i l’amor no tens un benefici numèric, l’amor se sent.
Potser no som el millor model de negoci per fer-se ric, però nosaltres no només busquem guany econòmic, que també (d’alguna cosa hem de viure).
Gràcies a tots pels que compartiu aquest amor amb nosaltres, sense vosaltres no tindria sentit.

Amor per les persones

Amor per la nostra feina

Amor per la nostra terra

Amor per les persones

Amor pel nostre poble

38 anys sense tú

Com a totes les famílies, els Perich, tenim un grup de whatsapp per passar-nos noticies i tonteries del dia a dia. Tot i que en el nostre cas, moltes vegades s’acaba convertint en un meeting de feina  🙂

Dissabte a la nit, jo ja no estava a Cal Carter, i vaig rebre un whatsapp de la Mireia en el grup de Perich’s, on ens deia:

Avui el papa (el Martí) m’ha dit que fa 38 anys que va morir l’àvia. Què diria si ens veies cap on ha anat tot plegat,  i que encara seguim amb el negoci que ella va començar

Sincerament, rebre aquest whatsapp no et deixa indiferent. M’hagués agradat conèixer tant l’àvia, tant! Tothom me’n parla tant bé!

Així que avui he pensat que podríem compartir algunes coses que vàrem parlar d’ella dissabte la nit. I si alguna persona vol dir alguna cosa més estarem encantats que deixeu a comentaris.

Alegra, senzilla, soferta, amable, treballadora, sense por el futur, il·lusionada amb tot, rondinava molt (tenia molta gent jove el voltant) i faltada de salut”

Era una persona que ho donava tot pels altres

38 anys sense ella. Cal Carter, tiet Jordi, la Fina , la MªRosa, jo (Martí), el Marc, el Jordi, la Berta i la Mireia, aquesta és la seva herència. No em puc ni imaginar l’orgullosa que estaria de tots vosaltres

Aquestes eren algunes de les coses que els pares ens varen explicar de l’àvia. Espero que us hagi agradat aquest post, tot i ser una mica diferent!

Una abraçada a tots i a tots els que vàreu conèixer l’àvia espero que amb aquestes fotos la pugeu recordar una mica.

Com conservar la tòfona negra

Fa dos anys vàrem escriure un post sobre la tòfona negra com a producte d’hivern. On explicàvem algunes de les característiques i us ensenyàvem algun dels plats que teníem a la carta aquell moment (us deixo el enllaç per si voleu tornar a llegir):

http://www.restaurantcalcarter.com/la-reina-de-lhivern-la-tofona/

Aquest any us volíem explicar com la podeu conservar a casa, així que en Jordi es va posar dimarts a davant d’una càmera i ens ho explica. Espero que us agradi aquest nou format.

Vosaltres sabeu algun truc més per conservar la tòfona. Deixeu les vostres opinions i tips en els comentaris!

Per cert, molt bon any a tothom!!!!

Tenim el vídeo penjat el Youtube! Recordeu que si us agraden els vídeos que teniu el Youtube, només us heu de subscriure al Canal de Cal Carter i rebreu les notificacions.
Si no sabeu com fer-ho és molt senzill. Heu d’iniciar amb el vostre compte de correu de gmail i posar la contrasenya de gmail, també. I per acabar, clicar la tecla de subscripció!

Els tions de Mura

Des del 2009 a Mura fem una petita exosició de tions pels carrers. Aquest any començarà el dia 11 de Desembre fins el cap de setmana del 8 de Gener. Els carrerons de Mura Des del 2009 a Mura fem una petita exposició de tions pels carrers. Aquest any començarà el dia 11 de Desembre fins al cap de setmana del 8 de Gener. Els carrerons de Mura estaran decorats d’acord amb la tradició nadalenca. Enguany, la decoració se centra en la figura del tió. Des dels veïns s’anima que, un any més, tothom qui ho desitgi gaudeixi de la
màgia dels seus carrers i places, que conserven, encara, l’encant medieval.​

Us deixem informació del programa de dies concrets. però penseu que els tions podeu venir durant tot el mes.

10h: Parades d’artesans, comerços i entitats a la Plaça Àngel Guimerà i a la Placeta Tomàs Viver.
10h: Tallers de tions a la Plaça Àngel Guimerà. Organitzat per l’AMPA de l’escola Vall de Néspola i del planter de Néspola.
12h: Gran cagada del tió a la Plaça Tomàs Viver. Organitzat per La Tosca.
13h: Concert de la Coral de Talamanca a l’església de Sant Martí.

Gran mannequin-Tió challenge, a les 12h a la placeta Tomàs Viver i a les 14h a la plaça Àngel Guimerà. Organitzat pel Centre Excursionista de Mura

IV Concurs Instagram: #elstionsdemura
Fes fotos dels tions de Mura a la xarxa Instagram des de l’11 de desembre finas al 7 de gener a les 12h i podras guanyar 100€

L’AMPA de l’escola i Planter de Néspola faran tallers i parada els dies 6, 8, 12, 13, 19 i 20 de desembre.

Perquè us feu una idea us penjo les fotos d’any passat! Són tan graciosos! :)

 

Moments i record (II)

Cal Carter, sempre ha sigut un bar de poble.  El clàssic bar del poble on es fan tertúlies, es llegeix el diari i es juga (jugava) a cartes. Però aquesta última activitat ha anat perdent força amb els anys. Pot ser hauríem de treure el wi-fi 😉

Quin és el joc que us agradava més?

dsc_0003

dsc_0042 escanear0023-2 escanear0034-5 escanear0045-3 escanear0063-3 escanear0086 escanear0087 escanear0110-2

Perdoneu la qualitat de les fotografies però n’hi ha de molt velles!

Quanta gent falta d’aquestes fotografies… 🙁

Espero que us agradin i tingueu molts bons records!

Els 100 anys de la Casimira de Cal Grande

Aquest passat dissabte dia 8 d’octubre la nostra veïna va fer 100 anys. Primer va ser la mare, la Papeta, i al cap de trenta anys la Casimira. Totes dues han sobrepassat els 100 anys! Les dues gaudint d’una magnifica salut…

“Casimira, tots hem pogut comprovar els seu estat d’excel·lència. Pot estar molt orgullosa, com ho estem tots els muratans!”

Una gran alegria tots els que hem viscut el seu dia a dia i comprovar la seva fortalesa, el seu optimisme, combinat al mateix temps d’ una gran dosi d’humilitat i senzillesa.

Més coincidència impossible: “ Gran és la Casimira de Cal Grande”

Us deixem algun record del dia de la celebració:

img_7138 img_7137

 

Un dia per la capital: “Manresa, el cor de Catalunya”

Aquest mes de juny hem sortit de Mura per anar a fer turisme a la capital de la nostra comarca, el Bages.  Manresa és una ciutat d’uns 75.000 habitants i està a només 20 km de Mura.

image

Vistes des del tren

image

Hem arribat a Manresa amb transport públic i en Josep, Conseller de turisme del Consell Comarcal, i en Joan, regidor de turisme de Manresa ens han rebut al Punt d’ Informació per donar-nos la benvinguda a la ciutat i el començament del fam trip. Una quarantena de responsables d’allotjaments turístics de la comarca del Bages hem participat en aquest fam trip.

image

Per començar, ens han portat directament a veure el carrer del Balç, un carreró medieval al casc antic de Manresa. Quan entres en aquest carrer estret i ple de porxos, sembla que retrocedeixis en el temps! Passejant, ens hem pogut fer una idea de com vivien els manresans el segle XIV. Els reis, els nobles i els artesans sembla que encara existeixin en aquest carreró subterrani ple d’història.

imageimageimage
imageimage

image

Pot ser interessant veure-ho en dates assenyalades com per Tots Sants o per Nadal, que ens han dit que el carrer es transforma en un passatge del terror o en uns racons increïbles per un pessebre vivent! Us deixem la pàgina web per consultes: www.manresaturisme.cat

 

 

 

 

Un cop tornem a l’actualitat, ens porten a veure la Seu, un dels edificis més emblemàtics de Manresa. La Seu de Manresa és una església gòtica dissenyada per Berenguer de Montagut. Les obres de l’església van començar el 1322 i no es van acabar fins a finals del segle XV. La Seu és un edifici gòtic format per una ampla planta de saló amb tres naus i un absis heptagonal. Té les parets plenes d’uns fantàstics vitralls que es poden veure per entre les múltiples columnes. Junt amb els vitralls, hi trobem importants retaules de gran interès. A la façana exterior hi domina una gran rosassa sobre una galeria porxada i, pels costats, es veuen dues torres.

image

timpà de l’antiga església

image

Claustre

image

timpà autentic

image image image image

image

La Mare de Déu (imatge central) fa 1.80 metres d’alt

image image imageimage

Sortim de la Seu per endinsar-nos a la Cova, un lloc de pelegrinatge i culte on Ignasi de Loiola passà gairebé un any. Es diu que aquí va escriure els Exercicis Espirituals. A finals de segle XVI es desperta un gran interès pels llocs ignasians i es va començar a venerar la Cova col·locant una creu al cim de la roca i tancant la balma amb una porta. Més tard, van construir una capella dedicada a Sant Ignasi al costat de la Cova.

image

Porta de Llimona

image imageimage image imageimage

image

Des d’aquí, podem gaudir d’unes grans vistes i ens quedem bocabadats davant del Pont Vell, un pont romànic de 8 arcs de mig punt construït sobre el riu Cardener. Aquest pont ha estat destruït més d’una vegada i el van acabar de refer entre 1960 i 1962.

image

imageimage image

La pròxima parada va se a la Capella del Rapte, l’antic Hospital de Santa Llúcia, enderrocat durant la Guerra Civil, aquesta capella recorda un dels miracles protagonitzats per Sant Ignasi de Loiola: un rapte espiritual on va restar immòbil durant vuit dies.

image

Capella del Rapte

image imageimage image

Després de la visita religiosa, passegem per la plaça de l’Ajuntament i anem a parar al carrer Sobrerroca, on ens trobem el famós pou de la gallina. Sembla ser un simple pou, un pou normal i corrent, però és conegut per tots els manresans. Diu la llegenda, que hi havia una nena que cuidava la gallina de la seva madrastra. Un dia, la gallina va caure al pou i es va morir ofegada. La nena, que tenia molta por de la seva  madrastra, va demanar a Sant Ignasi de Loiola que li retornés la seva gallina amb vida i sembla que així va succeir. Des de llavors, que la ciutat conserva el pou en record al sant que passà una temporada en aquesta ciutat.
image

image image

Continuant l’itinerari, passem pel carrer del Cap del Rec, on ens expliquen la importància de l’aigua a Manresa. Ens conviden a fer una excursió per la sèquia de Manresa i prometem tornar i explicar-vos la sequera que van passar els manresans i perquè celebren les festes de la Llum!

image Tot passejant, passem per la Plana de l’Om i anem a parar a la Plaça Sant Domènec, on ens trobem l’escultura d’un portal i ens hi fan passar per sota.  A veure si, mica en mica, acaba sent un ritual per la gent que va a visitar aquesta ciutat! Manresa obra les portes a tots els visitants o pelegrins.

image

Els nostres guies: en Guillem i la Marina

image image image image

Continuem caminant i anem a parar al Passeig Pere III, un passeig ampli, verd, amb cadires per seure i lloc de trobada per molts manresans. Aquí al mateix Passeig ens trobem el Casino, edifici que va ser la seu del centre social de la burgesia de la ciutat. Actualment, hi trobem la biblioteca de Manresa. Just al costat, ens trobem un altre edifici emblemàtic, el Kursaal, un edifici de principis del segle XX que l’any 2007 es va reinaugurar com a teatre-auditori. És aquí mateix on parem per dinar, al restaurant que porta el mateix nom del Kursaal.

image

image image image image image image image image image image image

Amb l’estómac ple i cansats de tant caminar, marxem de Manresa, una ciutat que té uns racons encantadors i que ens ha captivat.

image

Jornada a Oller del Mas

Aquest mes de maig vàrem començar un cicle formatiu per ser acreditats com punt d’informació turístic del Bages, actualment som punt d’informació del Parc Natural de Sant Llorenç. El propòsit és millorar la qualitat de la informació que s’ofereix al territori i crear una xarxa d’informació turística publico-privada. L’any passat es va fer la prova pilot a l’Alt Penedès. I tota aquesta explicació ve per dir que la trobada va ser a les instal·lacions d’Oller del Mas. I després de la formació vam poder fer una volteta pel castell.    :)

Oller del Mas està a Manresa i la situació és privilegiada amb unes vistes precioses de la muntanya de Montserrat. La Carla Rodríguez, responsable d’Enoturisme de la casa, que fa la formació amb nosaltres ens va fer la visita. Primer de tot, vàrem pujar a la torre per situar-nos i ens va explicar un munt de coses.

image

La Carla ens va explicar que la finca tenia més de 450 hectàrees i que de vinya només en tenien 50 hectàrees. Aquest celler de la DO Pla de Bages ha recuperat el picapoll negre, elaboren vins ecològics.

 image image image image image image image image image imageimage image image image image image image image image image image image image image
image

I per acabar la jornada un tast d’Arnau Oller, un senyor vi! Nosaltres el tenim a la carta, i és un molt bon vi per compartir en moments especials. Recomanable totalment!!! Us deixem la nota de cata per qui l’interessi. ARNAU OLLER

image image image image image image image image image image

També a la botiga del celler podreu comprar les seves anous i ampolles d’oli.

image image

Moltes gràcies Oller del Mas per aquest dia. I sobretot a tu Carla que vas ser una bona amfitriona.

Si us ha agradat el post, i voleu conèixer més bé la nostra comarca del Bages deixeu algun comentari i farem més post sobre lloc per visitar del Bages.

Avui és un dia trist per nosaltres

Dilluns el vespre, en Joan, per molta gent el Foll, ens va deixar. Avui a les 12 hores a l’església de Sant Martí fan la misa.

El Joan formava part de la família de Cal Carter, va compartir bons i mals moments amb tots nosaltres. Però si una cosa era, era bona persona. Us volem deixar algunes de les fotos que tenim i compartir moments viscuts junts.

escanear0018

DSCN0265 DSCN0266 (2) escanear0018 (4) escanear0029 (8) escanear0061 (3) escanear0131 escanear0188

DSCF3933 escanear0087