Arxiu d'etiquetes: Mura

Estem d’aniversari!

Publicat el per
9

 Aquest mes de Juny celebrem els 50 anys de Cal Carter. Tot això, no hauria estat possible sense els meus pares.

CalCarter50

Aquells anys, principis dels 60, era molt dur, era temps de canvis. Ja no era possible viure com ho havíem fet fins ara. El pare amb 43 anys, carboner, ja no podria viure d’aquells recursos que li donava el bosc, l’hort i la vinya de Mura. El pare l’hi rondava pel cap marxar del poble, deixar la casa i buscar feina a poblacions més grans; tal i com va fer la majoria de muratans el 1963 .

Però la mare (38 anys) ja en portava una de cap. Ella que venia de la Vila de Talamanca on ella havia crescut  com a una autèntica pagesa d’una gran masia amb força gent treballant, volia muntar un restaurant. Ella ho veia clar. S’havia de baixar al poble, deixar el Perich, i muntar un restaurant. Amb la seva il·lusió i el recolzament de tots, el del pare i el nostre (el Jordi i jo), tot i els dubtes que aquest projecte podia portar-nos. Així ho va fer.

Recordo que el pare no les tenia totes, però ell va acaba creient amb el  saber fer d’ella.

Encara avui en dia, la majoria d’amics i clients ens recorden com era el fer únic de la mare, la Margarida.

Moltes gràcies mare!

Martí Perich i Singla

escanear0020

escanear0018

escanear0021

 

Quin privilegi d’entorn que tenim!

Publicat el per
2

Suposo que això que us vaig a dir ens ha passat a tots o a la gran majoria (com a mínim això vull pensar…). Van passant els anys i et vas adaptant als canvis continus que et va oferint la vida. La gent en diu madurar, però jo prefereixo descriure-ho així.

Fins fa ben poc, la monotonia de la meva vida era anar a treballar, plegar i anar amb els amics, amb la parella o anar a fer esport. Des del restaurant sobretot, veia gent que venia caminant, amb bicicleta, corrent, etc… Escoltava converses al bar de Cal Carter, on gent del poble, molt sovint parlaven d’excursions fetes pel parc i pels voltants de Mura. I sobretot, el tiet Jordi. Crec que no hi ha ningú tan enamorat del nostre entorn com ell. No hi ha dia que no vingui algú a Cal Carter a compartir amb ell els indrets i racons que han gaudit. O d’altres que li venen a demanar consell per arribar algun lloc que no sap com anar-hi. És tal l’estimació que té, que fins i tot es coneix totes les pedres que hi ha pels camins!

En fi, que jo veia tot això i pensava que no n’hi havia per tant. Però la veritat és que no havia sortit mai del poble, com a molt m’havia endinsat 100 metres bosc endins o havia anat a buscar bolets, però per camins amb el cotxe i sense saber en cap moment ni el nom del lloc on estava.

I com deia al començament, la vida dóna moltes voltes. Arriba un moment on un amic es casa, té una criatura i se li gira una feinada amb tota la responsabilitat que suposa i per tant, costa trobar moments per veure’l. I així amb la majoria dels amics, fent que el grup d’amics per quedar es redueixi. Aquí és quan comences a adaptar-te i descobrir altres coses que abans no feies.

dsc_2181.thumb Sempre he pensat que he tingut sort en trobar la meva actual parella. Una noia que no sap estar quieta i amb això ens compenetrem molt bé, on juntament amb el seu germà (un altre sonat de la muntanya) vam començar a fer excursions i caminades. Com tot Terrassenc, vaig començar a caminar per la Mola quan plegava de la feina. Al principi, era tot un món pujar a la Mola, però com tot, el fet d’anar pujant molt sovint, va fer que de seguida el camí se’m quedes curt. Ara, els dies que tinc lliure, aprofito per buscar rutes per tot el parc, i haig de dir que estic gaudint com mai. És una passada tot el que arribem a tenir al costat de casa i que només sap una minoria, doncs la gran majoria de la gent fa com feia jo i va a la Mola (que és preciosa) però hi ha tants racons per disfrutar com el Montcau, els Emprius, la Roca Encavalcada, el Puig de la Balma, la Pola, totes les vistes del poble des del cargol, les immillorables vistes des de coll Prunera  i així podria fer una llista interminable.

I sí, al final em declaro un enamorat del nostre poble i el seu entorn. Animo a tothom a deixar-se perdre pel Parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, que a part dels seus quatre punts més turístics, està plegat de pintorescos racons.

DSC01527 el_montcau_gran

*Fotografies: www.els3monts.cat i trailsantllorenc.blogspot.com

Jordi Perich i Batallé

Un esmorzar de forquilla interactiu

Publicat el per
4

El passat diumenge 9 de Març vam penjar una fotografia a la nostra pàgina de Facebook on comentàvem que havíem tingut la visita d’uns periodistes gastronòmics. Us l’ensenyem, per fer una mica de memòria:

   1798567_684706314903800_56906207_n

Us preguntareu com és que aquesta gent ha vingut a parar a Mura i justament han  vingut a esmorzar a Cal Carter. Doncs, tot ve gràcies al projecte conjunt del  Geoparc de la Catalunya Central, el Rebost del Bages i els Fogons Gastronòmics del Bages.

Pels que no coneixeu cap de les tres agrupacions aquí en teniu un breu resum:

  • Geoparc de la Catalunya Central: És un projecte que posa en valor els atractius geològics i miners del territori i els actius turístics sota un denominador comú, el Geoturísme.
  • El Rebost del Bages: Lluita pel manteniment dels productes de qualitat del Bages amb les seves petites peculiaritat que el fan especial, tant en el sector agrari, com en el comerç o a la restauració, entre d’altres.
  • Els Fogons Gastronòmics del Bages: Associació de restaurants del Bages que promocionen conjuntament la gastronomia de la comarca incidint en les pròpies tradicions del territori.

10013904_566224263476973_1202061746_nL’objectiu d’aquest projecte conjunt era que es pogués conèixer algunes de les coses més importants que tenim a la nostra terra visitant tot un cap de setmana la comarca. Aquesta bona gent que ens van visitar van fer una bona ruta: dinant a l’Hostal del Camp, i a Cal Aligué; dormint a Mont Sant Benet, i sopant a L’Ó; visitant llocs com el Celler Oller del Mas i veient les vistes de llocs com Montserrat, les curioses Mines de Sal de Cardona o coses úniques com les Tines.

Observant el cap de setmana que van passar, d’enveja sana, van poder gaudir de molts dels productes únics de la nostra terra com el Porc Ral, el cigró menut de Mura, els embotits, hortalisses, els nostres vins de la DO Pla de Bages, etc. En resum, tot un luxe!

A Cal Carter vam tenir la visita dels bloguers el diumenge al matí. Acabats de llevar, van venir a esmorzar a casa. Ben bé, ens sembla que no sabien què els esperava. Potser es pensaven que trauríem una magdalena i un cafè amb llet, però nosaltres si fem alguna cosa la fem ben feta. Per tant, vam decidir treure les nostres millors armes. Van arribar a quarts d’onze i els esperava una taula rodona a punt d’estar plena de menjar. Era un bon esmorzar de diumenge. A sobre la taula i vam posar cigrons de Mura gratinats amb bacallà i allioli, pa de Mura amb tomàquet, botifarra de Mura de porc Ral i sortit de truites, com la d’albergínia i formatge, la de carxofa o la de cigrons i cansalada. I tot això acompanyat amb el vi Abadal Cabernet Merlot. I per descomptat no ens vam oblidar de les postres: pastís de formatge, trufes i gelat de romaní. En veure tot allò, els nostres convidats es van quedar de pedra, però us puc ben jurar que van quedar molt satisfets en provar tots aquells productes. Aquí teniu un exemple del què es va penjar a les xarxes:

95b33010a77111e3b718127244a29c7a_82e5718e4a77811e3b39112207f9a801b_8ae702496a96011e38c64123305b440b3_8

Durant l’esmorzar van estar acompanyats de la Berta, que els hi anava explicant què era cada plat i la història que hi havia darrera cada un d’ells.

Per acabar d’arrodonir la cosa, després de tenir l’estómac ple, el Jordi Perich (el gran) era la persona més adequada per ensenyar-los les tines i explica’ls-hi la seva història a acompanyats de l’Esteve. Van quedar ben fascinats en veure les tines de la Vall de Flaquer, un patrimoni únic.

1920406_680194962044473_1213076567_n 1622092_680195028711133_2112382471_n d29fb428a83c11e3bd0e123434e8f4f7_8

Durant el cap de setmana van anar penjant les seves experiències a les xarxes socials amb el hashtag: #sombages #rebostbages #geoparc

I ara sí que us presentem els protagonistes del cap de setmana amb els seus blogs corresponents on escriuen:

– Sílvia Soto: www.cuinetes.bloks.cat
– Xavi Cuartero i Sandra Marquié: www.elsfogonsdelabordeta.wordpress.com
– Bet Florensa: www.tastarutes.wordpress.com
– Jordi Àvila: blogs.laxarxa.com/gironaara/category/gastropindoles
– Miriam Santamaria: www.meteocook.cat
– Pau Moya, Jordi Àvila, Sílvia Soto i Miriam Santamaria: Revista Sentits

Algun ja ha ens ha dedicat algun espai al seu blog o a les xarxes socials. Per exemple, mireu què ha fet la Sílvia Soto:

Com a conclusió d’aquesta experiència que hem passat, ha estat una cosa molt gratificant i enriquidora. Estem molt contents dels resultats obtinguts i d’haver pogut conèixer una gent tan meravellosa com els que ens van venir a visitar el passat diumenge.

Imatges: giroimatges i intagram de @nuni_cuinetes

Gustos que mai s’obliden

Publicat el per
Respon

Durant la dècada dels anys 60, l’àvia Margarida ja donava botifarra als clients que venien a menjar a Cal Carter. Però aquell temps les coses anaven de forma diferent: l’àvia donava la comanda a algun dels noiets que ajudava al restaurant i els enviava a l’Estanc o a Ca la Neus (dos dels establiments que hi havia a Mura que es feien la botifarra). Tota persona que ha viscut a Mura té el record de la magnífica botifarra que feien l’Angeleta i el Martí de l’Estanc. És un d’aquells records que et queda marcat per tota la vida, i que sempre tens ganes de tornar a recuperar, però per molt que ho intentis no acaba sent mai el mateix. Tinc alguns records de petita d’estar voltant per la cuina de Cal Carter i fer una piscada d’aquella botifarra que estava sobre el tallador de carn. I això que no estava cuita! I et juraria, que no era l’única persona que ho feia. Quins records!

Quan l’Angeleta i el Martí es van jubilar la cosa va començar a canviar, i ja res va ser el mateix. Algun cop, durant els esmorzar-dinars que fem els treballdors de Cal Carter hem parlat d’aquella botifarra que mai hem aconseguit recuperar: aquell gust que ens ha quedat tant marcat. La veritat és que quan passen aquestes coses mai saps si és perquè el record de quan ets petit exagera les coses, o és que era tan bona tal i com pensem. Però el cas és que una de les coses que ens van quedar pendents és tornar a assaborir una carn simliar.

fam_1

I no saps per què, de vegades,  la vida et porta cap a alguns camins que t’acaben ajudant a trobar allò que buscaves. En aquest cas, va ser gràcies a l’Associació de Fogons Gastronòmics del Bages, formada fa relativament poc temps, i de la qual en formem part. Just la setmana passada, en vam fer la presentació. Aquesta associació ha tirat endavant les jornades de la Matança, d’aquesta forma ajuden a fer conèixer els magnífics productes que tenim aquesta zona. Per poder organitzar aquestes jornades ens van portar a l’Escorxador d’Avinyó i ens van presentar el Porc Ral d’Avinyó. I què té de diferent aquest porc, us preguntareu. Doncs la Família Roma el defineixen d’aquesta forma: “Per aconseguir l’excel·lència del Ral d’Avinyó, alimentem els nostres porcs només a base de cereals tradicionals (com l’ordi i el blat) que aporten més energia i menys proteïna i milloren la textura de la seva carn, fent-la més melosa al paladar. Els engreixem a poc a poc i sense presses, potenciant les seves característiques organolèptiques i recuperant  l’autèntic sabor del porc. Obtenim així, una autèntica joia, el porc Ral d’Avinyó, amb una carn molt diferenciada, gustosa i melosa”. Això era magnífic! Aquella família que teníem al costat de casa tenien el mateix objectiu que nosaltres, recuperar aquell gust tan preuat que havíem perdut. I així, va ser com vam introduir el Porc Ral a la nostra cuina. Us animem que vingueu algun dia aprovar-lo.

IMG_0054

Aquest any hem elaborat diferents plats amb aquest tipus de porc, com la recent Tira de costella de porc amb salsa Ketchup casolana. O la botifarra d’Embotits de Mura que també procedeix aquest animal.


                                Mireia Perich