Mura, una terra vinícola

Molta gent li sorprèn la vinculació de Mura amb el vi, ja que no tenim paisatges de vinya. Mura sempre ha estat unit el món del vi, però sobretot quan França va sofrir la fil·loxera i es va incrementar les hectàrees de producció de vinya a casa nostra.

El Bages és format per un pla central i  envoltat de serra. Mura, Talamanca i Rocafort es troban en una d’aquestes serres, on plantar vinya era i és molt complicat. Antigament, la vinya es trobava a les vessants de les muntanyes. Per poder produir es construïen unes terrassetes amb pedra seca. Les vinyes moltes vegades es trobaven en llocs tant dificultosos que fins hi tot els animals no hi tenien accés. Per aquest motiu, es van construir les tines en mig de la vinya, unes construccions úniques.

IMG_3140

Tines en mig de la vinya  foto de Cal Carter realitzada pel fotògraf Joan Llenas

IMG_3122

Tines en mig de la vinya foto de Cal Carter realitzada per en Joan Llenas

A totes les cases de Mura, tenen una part que era destinada per la producció de vi. Per exemple, si veniu a casa, el en bar hi tenim dues tines, la premsa de l’avi Josep, un cargol i tenim el celler que ara és un menjador privat.

IMG_4207

Premsa de l’avi Josep

La poca vinya que hi ha a Mura és privada. Actualment, no es comercialitza. El ser una terra de vi, on la maquinària no pot entrar i tot el procés ha de ser manual en llocs ja que no són fàcils; això fa que incrementi costosament el preu del vi, i  que no sigui competitiu en el mercat. Per exemple, el Penedès és ben pla i és pot fer una gran producció i utilitzant maquinària. El cost d’una ampolla no es pot comparar si produeixes vi en terrassetes on no hi ha accés de maquinària i s’ha de realitzar tot a mà.

Com he dit abans hi ha vinya privada, ja que la qualitat és molt alta i hi ha algunes persones interessades en invertir en qualitat. Els anys 60, en el món del vi es va prioritzar la quantitat de producció sobre la qualitat. La gent de Mura deia “Allà baix fan litres i nosaltres fem vi“. I així vàrem acabar.

Espero que hàgiu gaudit del post sobre la vinya. Si us ha agradat pròximament penjarem més informació sobre les tines!

És temps de caça

Durant el hivern un dels productes de temporada és la caça. La podem trobar exposada a diferents botigues i restaurants. La caça era un dels recursos principals per les cases de pagès per passar el llarg hivern. Avui en dia ha canviat molt, la caça ja no és una forma de sobreviure, molta gent la realitza com un esport i una afició. Aquí Mura durant aquests caps de setmana pots trobar grups de caçadors que la practiquen per aquestes terres.

La carn de caça és molt diferent, té molts pocs greixos, un major part de proteïnes, rica en ferro i fòsfor, i amb menys colesterol que la resta de carns, ja que l’animal ha rebut una alimentació natural. Per aquestes raons, la seva carn té un color més pujat i una olor intensa.

A casa nostra aquest any hi podeu degustar una perdiu roja amb un farcellet de col, un civet de senglar o el canaló de faisà i tòfona (que vareu veure en el post de la tòfona de la setmana passada). Aquests són els plats més sol·licitats aquests dies juntament amb la tòfona.

Si voleu conèixer alguna cosa més sobre aquest producte de temporada o sobre els nostres plats podeu deixar qualsevol pregunta a comentaris (a sota del escrit) i nosaltres les anirem contestant.

Civet de senglar del Restaurant Cal Carter

Civet de senglar del Restaurant Cal Carter

Canaló de faisà i tòfona negra del Restaurant Cal Carter

Perdiu roja amb un farcellet de col del Restaurant Cal Carter

Compromís amb la qualitat

El SICTED ha premiat Apartaments Cal Carter i ha renovat un altre any Restaurant Cal Carter amb un distintiu pel seu esforç i compromís amb la qualitat i la millora contínua de l’empresa.

El SICTED (Sistema Integral de Qualitat Turística en Destinacions) és un model que permet a les destinacions i empreses turístiques de tot l’Estat espanyol la gestió integral i continuada de la qualitat del servei ofertat. Esta implantat des del 2005, és una incitativa promoguda per l’Institut de Turisme d’Espanya (TURESPAÑA) i la Federació de Municipis i Províncies (FEMP). Aquestes dues organitzacions treballen per millorar la qualitat de les destinacions turístiques, així com la satisfacció i comoditat del turista en el seu lloc de destí.

Segons la Diputació de Barcelona, actualment 390 empreses de serveis turístics de la província de Barcelona compten amb el reconeixement del Sistema Integral de Qualitat Turística en Destinacions.

En l’entrega de diplomes i distintius 2014 es va dur a terme el 18 de febrer a la Llotja de Mar (Barcelona) ja que compleix 10 anys d’implantació.

 SICTED_3 SICTED_2 SICTED_1L’última fotografia són les empreses del Bages! 😉

La reina de l’hivern: la tòfona

La tòfona és un dels productes més preuats durant l’hivern. La seva temporada comença el desembre i acaba el març. Però com sempre dependrà de les condicions meteorològiques.
Aquest bolet subterrani és força complicat de localitzar. S’utilitzen animals per la recol·lecció. Primer s’utilitzaven porcs i avui en dia gossos. Un gran amant de la tòfona és el porc senglar! Moltes vegades arriba primer a les seves mans que les de l’home.

NG2A2844

Producte: Tófona negra (Cal Carter)

És molt important conèixer el punt de maduresa de la tòfona, ja que collir-la verda pot causar que es faci malbé abans i no tingui les seves propietats aromàtiques.

Tenim molta sort que aquest any la tòfona té una qualitat formidable! Aquest tresor l’hauríem de preservar de les males pràctiques amb la collita i protegir-la del seu gran enemic el senglar. Un altre enemic és l’època de sequera, així que cada any, per desgracia, no en podem gaudir d’ ella.

Un any més hem elaborat uns quants plats amb la reina de l’ hivern, o perquè no la reina de la cuina.

NG2A2861

Canaló de faisà i tòfona negra de Cal Carter

NG2A2898

Amanida de tòfona i foie de Cal Carter

NG2A2909

Parmantier de patata, tòfona i ou ferrat

 Plats simplement per gaudir de la tòfona!

Si voleu conèixer alguna curiositat de la tòfona pregunteu. Estarem encantats de contestar  🙂

Carta Europea de Turisme Sostenible

Durant l’any 2014, Cal Carter va esta treballant per implantar un sistema de qualitat i un compromis amb el nostre entorn.

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac es va adherir a la Carta Europea de Turisme Sostenible (CETS) l’any 2011.

La CETS neix amb la idea de garantir que l’ús públic del parc natural es desenvolupa de forma compatible amb la conservació del patrimoni, natural i històric, amb la voluntat de minimitzar els impactes negatius que pot tenir el turisme i afavorir els aspectes positius, com el desenvolupament socioeconòmic local, que genera l’activitat turística.

La CETS és un conjunt de bones pràctiques ambientals per a la gestió sostenible del turisme en els espais naturals protegits. És una eina de treball, de caràcter voluntari, basada en la participació de tots els agents implicats en l’oferta turística del parc per tal de definir una estratègia i uns objectius comuns. Implica tant els gestors dels espais naturals protegits com les empreses turístiques.

DSC_0094

La nostra empresa està compromesa amb la Carta Europea de Turisme Sostenible, implantada al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

Si voleu saber més del tema us deixo més enllaços:

·         Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac

 ·         Europarc-CETS

Poti-poti, el plat típic de Mura

Avui us deixem la recepte del nostre plat típic de Mura: el poti-poti.

IMG_2892

IIMG_3081ngredients per a 6 persones:

2 kg patates grosses
½ kg bacallà sec
2 pebrots vermells
6 tomàquets d’amanir
200 g olives arbequines
3 ous durs per decorar
2 cebes
Una mica d’oli i sal

 

Elaboració

Poseu les patates a bullir amb pela. Un cop bullides traieu-les de l’aigua i deixeu-les refredar. Peleu les patates i talleu-les a rodanxes de mig centímetre de gruix.
Talleu les cebes i els pebrots a tires una mica fines i els tomàquets a rodelles del mateix gruix que les patates.
En una safata fonda es van col•locant els ingredients per capes. Es comença amb les patates, el bacallà, la ceba, el tomàquet i el pebrot. Les olives al final. Saleu i amaniu amb força oli. Serviu-lo fresc.

 Bon profit!!!

Vi de tina Mas Arboset

Aquesta setmana hem rebut a casa amb molta alegria una ampolla molt especial. Si més no per mi. El vi de tina de pedra seca de Mas Arboset el va fer la casa Abadal. És una ampolla de vi fruit d’entusiasme i treball. No és una ampolla qualsevol. Abadal, fa un any, va creure amb la meva il·lusió de recuperar una vinya amb una tina que tant ens caracteritza a les terres de les Valls del Montcau. D’aquesta il·lusió en Valentí la va convertir en un projecte, avui dia és un fet.

IMG_4166 IMG_4172

El més bonic d’aquest projecte és poder compartir l’experiència amb gent que senti el mateix. En aquest camí, vaig conèixer en Miqui (Miquel Palau), un enamorat de la seva feina. El Valentí Roqueta ens explica que “l’hivern del 2013 es va agafar fusta de les diferents varietats que ja hi havia a la finca Mas Arboset. I es van emplenar a viver per tal de poder-les plantar durant l’Abril d’aquest any. S’ha afegit uns 900 ceps de les més de 10 varietats que existeixen a Mas Arboset. Entre aquestes varietats hi ha: sumoll, punxó fort, garnoxot, cua de moltó, malvasia de manresa, mandó, pansera, picapoll i dues varietats desconegudes. També s’ha recuperar una barraca de vinya situada en un marge, així com un safreig de recollida d’aigües plucials (que antigament es feia servir per acumular l’aigua que permetés fer tractaments a les vinyes)”.

Un altre dia especial i que el recordaré sempre, va ser el dia del descubat del vi de tina. Va ser un dia acompanyat d’enamorats del territori i del mon del vi. Veure aquell procés en viu, quan feia molts anys que no s’utilitzaven les tines en el mig de la vinya, em va fer sentir molt privilegiat. Sóc molt feliç d’haver viscut aquest moment, ja que fa molt temps que porto perseguint aquest fets. I penso seguir tirant per aquest camí perquè la nostra terra ho val.

IMG_3563

Apart aquell dia vaig poder tenir la sort de compartir-ho amb tota la família, ja que Cal Carter va oferir un petit refrigeri en aquest entorn meravellós mentre es feia la cata de tres descubats. Un al final de la fermentació (17 dies després), un altre 34 dies després de l’entrada del raïm i l’ últim 53 dies.

IMG_3620

IMG_3623

IMG_3620

IMG_3622 IMG_3657

Josep Roca, Miquel Palau i Valentí Roqueta dedicant unes paraules.

IMG_3656 IMG_3655 IMG_3648 IMG_3646 IMG_3611

IMG_3634 IMG_3633 IMG_3632 IMG_3630 IMG_3629 IMG_3625

 

IMG_3637

Moltes gràcies Valentí i tots els de la casa Abadal.

Jordi Perich i Singla

 

Quin privilegi d’entorn que tenim!

Suposo que això que us vaig a dir ens ha passat a tots o a la gran majoria (com a mínim això vull pensar…). Van passant els anys i et vas adaptant als canvis continus que et va oferint la vida. La gent en diu madurar, però jo prefereixo descriure-ho així.

Fins fa ben poc, la monotonia de la meva vida era anar a treballar, plegar i anar amb els amics, amb la parella o anar a fer esport. Des del restaurant sobretot, veia gent que venia caminant, amb bicicleta, corrent, etc… Escoltava converses al bar de Cal Carter, on gent del poble, molt sovint parlaven d’excursions fetes pel parc i pels voltants de Mura. I sobretot, el tiet Jordi. Crec que no hi ha ningú tan enamorat del nostre entorn com ell. No hi ha dia que no vingui algú a Cal Carter a compartir amb ell els indrets i racons que han gaudit. O d’altres que li venen a demanar consell per arribar algun lloc que no sap com anar-hi. És tal l’estimació que té, que fins i tot es coneix totes les pedres que hi ha pels camins!

En fi, que jo veia tot això i pensava que no n’hi havia per tant. Però la veritat és que no havia sortit mai del poble, com a molt m’havia endinsat 100 metres bosc endins o havia anat a buscar bolets, però per camins amb el cotxe i sense saber en cap moment ni el nom del lloc on estava.

I com deia al començament, la vida dóna moltes voltes. Arriba un moment on un amic es casa, té una criatura i se li gira una feinada amb tota la responsabilitat que suposa i per tant, costa trobar moments per veure’l. I així amb la majoria dels amics, fent que el grup d’amics per quedar es redueixi. Aquí és quan comences a adaptar-te i descobrir altres coses que abans no feies.

dsc_2181.thumb Sempre he pensat que he tingut sort en trobar la meva actual parella. Una noia que no sap estar quieta i amb això ens compenetrem molt bé, on juntament amb el seu germà (un altre sonat de la muntanya) vam començar a fer excursions i caminades. Com tot Terrassenc, vaig començar a caminar per la Mola quan plegava de la feina. Al principi, era tot un món pujar a la Mola, però com tot, el fet d’anar pujant molt sovint, va fer que de seguida el camí se’m quedes curt. Ara, els dies que tinc lliure, aprofito per buscar rutes per tot el parc, i haig de dir que estic gaudint com mai. És una passada tot el que arribem a tenir al costat de casa i que només sap una minoria, doncs la gran majoria de la gent fa com feia jo i va a la Mola (que és preciosa) però hi ha tants racons per disfrutar com el Montcau, els Emprius, la Roca Encavalcada, el Puig de la Balma, la Pola, totes les vistes del poble des del cargol, les immillorables vistes des de coll Prunera  i així podria fer una llista interminable.

I sí, al final em declaro un enamorat del nostre poble i el seu entorn. Animo a tothom a deixar-se perdre pel Parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, que a part dels seus quatre punts més turístics, està plegat de pintorescos racons.

DSC01527 el_montcau_gran

*Fotografies: www.els3monts.cat i trailsantllorenc.blogspot.com

Jordi Perich i Batallé