Fetsquins ha tornat a penjar un altre video al seu canal. Aquesta vegada en Jordi Perich ha cuinat uns espaguetis de sèpia amb verduretes. És una recepta fàcil i molt sana per fer a casa. 🙂
Si teniu dubtes, ens deixeu les preguntes a comentaris i en Jordi les anirà responent!
Bon profit!!!
Errors en el video:
Durant l’any 2014, Cal Carter va esta treballant per implantar un sistema de qualitat i un compromis amb el nostre entorn.
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac es va adherir a la Carta Europea de Turisme Sostenible (CETS) l’any 2011.
La CETS neix amb la idea de garantir que l’ús públic del parc natural es desenvolupa de forma compatible amb la conservació del patrimoni, natural i històric, amb la voluntat de minimitzar els impactes negatius que pot tenir el turisme i afavorir els aspectes positius, com el desenvolupament socioeconòmic local, que genera l’activitat turística.
La CETS és un conjunt de bones pràctiques ambientals per a la gestió sostenible del turisme en els espais naturals protegits. És una eina de treball, de caràcter voluntari, basada en la participació de tots els agents implicats en l’oferta turística del parc per tal de definir una estratègia i uns objectius comuns. Implica tant els gestors dels espais naturals protegits com les empreses turístiques.
La nostra empresa està compromesa amb la Carta Europea de Turisme Sostenible, implantada al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
Si voleu saber més del tema us deixo més enllaços:
Dijous gras és un dia molt especial, ja que se’ns permet menjar de tot, sense que ningú ens miri malament. El porc és el rei. I la botifarra blanca, d’ou o negra són protagonistes a tots els àpats. Però nosaltres us volem donar una idea per fer una truita utilitzant productes d’aquí la zona: Truita de cigrons amb cansalada! Una de les truites més demanades als esmorzars de Cal Carter.
Ingredients:
– 2 ous
– Cansalada
– Cigornets de Mura
– Oli d’oliva
– Sal
Espero que avui us animeu a fer una truita per celebrar el dijous llarder.
Una altra truita típica d’aquest dia és la de botifarres. Us deixo un video que hem fet amb en Jordi Perich que hem penjat en el nostre Canal de Youtube.
Perdoneu la qualitat del video, però és el primer que fem!!! Esperem que gaudiu molt de la festa d’avui.
Avui us deixem la recepte del nostre plat típic de Mura: el poti-poti.
I
ngredients per a 6 persones:
2 kg patates grosses
½ kg bacallà sec
2 pebrots vermells
6 tomàquets d’amanir
200 g olives arbequines
3 ous durs per decorar
2 cebes
Una mica d’oli i sal
Elaboració
Poseu les patates a bullir amb pela. Un cop bullides traieu-les de l’aigua i deixeu-les refredar. Peleu les patates i talleu-les a rodanxes de mig centímetre de gruix.
Talleu les cebes i els pebrots a tires una mica fines i els tomàquets a rodelles del mateix gruix que les patates.
En una safata fonda es van col•locant els ingredients per capes. Es comença amb les patates, el bacallà, la ceba, el tomàquet i el pebrot. Les olives al final. Saleu i amaniu amb força oli. Serviu-lo fresc.
Bon profit!!!
Aquesta setmana hem rebut a casa amb molta alegria una ampolla molt especial. Si més no per mi. El vi de tina de pedra seca de Mas Arboset el va fer la casa Abadal. És una ampolla de vi fruit d’entusiasme i treball. No és una ampolla qualsevol. Abadal, fa un any, va creure amb la meva il·lusió de recuperar una vinya amb una tina que tant ens caracteritza a les terres de les Valls del Montcau. D’aquesta il·lusió en Valentí la va convertir en un projecte, avui dia és un fet.
El més bonic d’aquest projecte és poder compartir l’experiència amb gent que senti el mateix. En aquest camí, vaig conèixer en Miqui (Miquel Palau), un enamorat de la seva feina. El Valentí Roqueta ens explica que “l’hivern del 2013 es va agafar fusta de les diferents varietats que ja hi havia a la finca Mas Arboset. I es van emplenar a viver per tal de poder-les plantar durant l’Abril d’aquest any. S’ha afegit uns 900 ceps de les més de 10 varietats que existeixen a Mas Arboset. Entre aquestes varietats hi ha: sumoll, punxó fort, garnoxot, cua de moltó, malvasia de manresa, mandó, pansera, picapoll i dues varietats desconegudes. També s’ha recuperar una barraca de vinya situada en un marge, així com un safreig de recollida d’aigües plucials (que antigament es feia servir per acumular l’aigua que permetés fer tractaments a les vinyes)”.
Un altre dia especial i que el recordaré sempre, va ser el dia del descubat del vi de tina. Va ser un dia acompanyat d’enamorats del territori i del mon del vi. Veure aquell procés en viu, quan feia molts anys que no s’utilitzaven les tines en el mig de la vinya, em va fer sentir molt privilegiat. Sóc molt feliç d’haver viscut aquest moment, ja que fa molt temps que porto perseguint aquest fets. I penso seguir tirant per aquest camí perquè la nostra terra ho val.
Apart aquell dia vaig poder tenir la sort de compartir-ho amb tota la família, ja que Cal Carter va oferir un petit refrigeri en aquest entorn meravellós mentre es feia la cata de tres descubats. Un al final de la fermentació (17 dies després), un altre 34 dies després de l’entrada del raïm i l’ últim 53 dies.
Josep Roca, Miquel Palau i Valentí Roqueta dedicant unes paraules.
Moltes gràcies Valentí i tots els de la casa Abadal.
Jordi Perich i Singla
Si un producte es podria definir com estrella al restaurant, aquest seria el cigronet de Mura. És de tipus petit, sense pell, molt gustós i de cocció fàcil. Permet moltíssimes aplicacions tan en plats freds com calents, així com barrejat amb marisc, verdura o carn. Però a casa el fem d’una forma molt especial. És la recepta que el tiet Jordi va inventar fa uns anys, uns 25 anys o més. Encara no entenc com s’ha li va acudir fer aquella mescla…
Aquest cigró de mida petita es cultiva a Mura i a les poblacions veïnes. El podem trobar a El Celler on la Roser i el seu home el cultiven i comercialitzen.
Us deixo la recepta del plat més solicitat al restaurant i no hi ha dia que no el suggereixi. Fins hi tot penso que aquest és un dels plats o, més ben dit, el plat que han donat nom a Cal Carter.
Ingredients per a 10 persones:
Elaboració:
Posar els cigrons a estovar amb aigua i bicarbonat 24 hores abans de bullir-los. Remullar, esqueixar i dessalar el bacallà fins que es troba el punt de sal adequat al gust.
Tot seguit, treure els cigrons de l’aigua i evocar-los en una olla d’aigua calenta i fer-los bullir. Quan comença a bullir s’ha d’anar controlant, per anar traient l’espuma del cigrons. Amb uns 12 minuts ja estaran cuits.
A continuació elaborar un allioli suau.
Seguidament, s’escorren els cigrons i s’emplaten. Posar el bacallà sobre els cigrons escorreguts, i finalment estendre un capa generosa d’allioli sobre el bacallà. Per acabar, s’ha de gratinar. Senzill, no? 🙂
És un plat molt senzill de fer i el resultat és genial. Ja podeu convidar un grup d’amics i fer-lo a casa.
Berta Perich i Batallé
Aquest mes de Juny celebrem els 50 anys de Cal Carter. Tot això, no hauria estat possible sense els meus pares.
Aquells anys, principis dels 60, era molt dur, era temps de canvis. Ja no era possible viure com ho havíem fet fins ara. El pare amb 43 anys, carboner, ja no podria viure d’aquells recursos que li donava el bosc, l’hort i la vinya de Mura. El pare l’hi rondava pel cap marxar del poble, deixar la casa i buscar feina a poblacions més grans; tal i com va fer la majoria de muratans el 1963 .
Però la mare (38 anys) ja en portava una de cap. Ella que venia de la Vila de Talamanca on ella havia crescut com a una autèntica pagesa d’una gran masia amb força gent treballant, volia muntar un restaurant. Ella ho veia clar. S’havia de baixar al poble, deixar el Perich, i muntar un restaurant. Amb la seva il·lusió i el recolzament de tots, el del pare i el nostre (el Jordi i jo), tot i els dubtes que aquest projecte podia portar-nos. Així ho va fer.
Recordo que el pare no les tenia totes, però ell va acaba creient amb el saber fer d’ella.
Encara avui en dia, la majoria d’amics i clients ens recorden com era el fer únic de la mare, la Margarida.
Moltes gràcies mare!
Martí Perich i Singla
Suposo que això que us vaig a dir ens ha passat a tots o a la gran majoria (com a mínim això vull pensar…). Van passant els anys i et vas adaptant als canvis continus que et va oferint la vida. La gent en diu madurar, però jo prefereixo descriure-ho així.
Fins fa ben poc, la monotonia de la meva vida era anar a treballar, plegar i anar amb els amics, amb la parella o anar a fer esport. Des del restaurant sobretot, veia gent que venia caminant, amb bicicleta, corrent, etc… Escoltava converses al bar de Cal Carter, on gent del poble, molt sovint parlaven d’excursions fetes pel parc i pels voltants de Mura. I sobretot, el tiet Jordi. Crec que no hi ha ningú tan enamorat del nostre entorn com ell. No hi ha dia que no vingui algú a Cal Carter a compartir amb ell els indrets i racons que han gaudit. O d’altres que li venen a demanar consell per arribar algun lloc que no sap com anar-hi. És tal l’estimació que té, que fins i tot es coneix totes les pedres que hi ha pels camins!
En fi, que jo veia tot això i pensava que no n’hi havia per tant. Però la veritat és que no havia sortit mai del poble, com a molt m’havia endinsat 100 metres bosc endins o havia anat a buscar bolets, però per camins amb el cotxe i sense saber en cap moment ni el nom del lloc on estava.
I com deia al començament, la vida dóna moltes voltes. Arriba un moment on un amic es casa, té una criatura i se li gira una feinada amb tota la responsabilitat que suposa i per tant, costa trobar moments per veure’l. I així amb la majoria dels amics, fent que el grup d’amics per quedar es redueixi. Aquí és quan comences a adaptar-te i descobrir altres coses que abans no feies.
Sempre he pensat que he tingut sort en trobar la meva actual parella. Una noia que no sap estar quieta i amb això ens compenetrem molt bé, on juntament amb el seu germà (un altre sonat de la muntanya) vam començar a fer excursions i caminades. Com tot Terrassenc, vaig començar a caminar per la Mola quan plegava de la feina. Al principi, era tot un món pujar a la Mola, però com tot, el fet d’anar pujant molt sovint, va fer que de seguida el camí se’m quedes curt. Ara, els dies que tinc lliure, aprofito per buscar rutes per tot el parc, i haig de dir que estic gaudint com mai. És una passada tot el que arribem a tenir al costat de casa i que només sap una minoria, doncs la gran majoria de la gent fa com feia jo i va a la Mola (que és preciosa) però hi ha tants racons per disfrutar com el Montcau, els Emprius, la Roca Encavalcada, el Puig de la Balma, la Pola, totes les vistes del poble des del cargol, les immillorables vistes des de coll Prunera i així podria fer una llista interminable.
I sí, al final em declaro un enamorat del nostre poble i el seu entorn. Animo a tothom a deixar-se perdre pel Parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, que a part dels seus quatre punts més turístics, està plegat de pintorescos racons.
*Fotografies: www.els3monts.cat i trailsantllorenc.blogspot.com
Jordi Perich i Batallé
El passat diumenge 9 de Març vam penjar una fotografia a la nostra pàgina de Facebook on comentàvem que havíem tingut la visita d’uns periodistes gastronòmics. Us l’ensenyem, per fer una mica de memòria:
Us preguntareu com és que aquesta gent ha vingut a parar a Mura i justament han vingut a esmorzar a Cal Carter. Doncs, tot ve gràcies al projecte conjunt del Geoparc de la Catalunya Central, el Rebost del Bages i els Fogons Gastronòmics del Bages.
Pels que no coneixeu cap de les tres agrupacions aquí en teniu un breu resum:
L’objectiu d’aquest projecte conjunt era que es pogués conèixer algunes de les coses més importants que tenim a la nostra terra visitant tot un cap de setmana la comarca. Aquesta bona gent que ens van visitar van fer una bona ruta: dinant a l’Hostal del Camp, i a Cal Aligué; dormint a Mont Sant Benet, i sopant a L’Ó; visitant llocs com el Celler Oller del Mas i veient les vistes de llocs com Montserrat, les curioses Mines de Sal de Cardona o coses úniques com les Tines.
Observant el cap de setmana que van passar, d’enveja sana, van poder gaudir de molts dels productes únics de la nostra terra com el Porc Ral, el cigró menut de Mura, els embotits, hortalisses, els nostres vins de la DO Pla de Bages, etc. En resum, tot un luxe!
A Cal Carter vam tenir la visita dels bloguers el diumenge al matí. Acabats de llevar, van venir a esmorzar a casa. Ben bé, ens sembla que no sabien què els esperava. Potser es pensaven que trauríem una magdalena i un cafè amb llet, però nosaltres si fem alguna cosa la fem ben feta. Per tant, vam decidir treure les nostres millors armes. Van arribar a quarts d’onze i els esperava una taula rodona a punt d’estar plena de menjar. Era un bon esmorzar de diumenge. A sobre la taula i vam posar cigrons de Mura gratinats amb bacallà i allioli, pa de Mura amb tomàquet, botifarra de Mura de porc Ral i sortit de truites, com la d’albergínia i formatge, la de carxofa o la de cigrons i cansalada. I tot això acompanyat amb el vi Abadal Cabernet Merlot. I per descomptat no ens vam oblidar de les postres: pastís de formatge, trufes i gelat de romaní. En veure tot allò, els nostres convidats es van quedar de pedra, però us puc ben jurar que van quedar molt satisfets en provar tots aquells productes. Aquí teniu un exemple del què es va penjar a les xarxes:
Durant l’esmorzar van estar acompanyats de la Berta, que els hi anava explicant què era cada plat i la història que hi havia darrera cada un d’ells.
Per acabar d’arrodonir la cosa, després de tenir l’estómac ple, el Jordi Perich (el gran) era la persona més adequada per ensenyar-los les tines i explica’ls-hi la seva història a acompanyats de l’Esteve. Van quedar ben fascinats en veure les tines de la Vall de Flaquer, un patrimoni únic.
Durant el cap de setmana van anar penjant les seves experiències a les xarxes socials amb el hashtag: #sombages #rebostbages #geoparc
I ara sí que us presentem els protagonistes del cap de setmana amb els seus blogs corresponents on escriuen:
– Sílvia Soto: www.cuinetes.bloks.cat
– Xavi Cuartero i Sandra Marquié: www.elsfogonsdelabordeta.wordpress.com
– Bet Florensa: www.tastarutes.wordpress.com
– Jordi Àvila: blogs.laxarxa.com/gironaara/category/gastropindoles
– Miriam Santamaria: www.meteocook.cat
– Pau Moya, Jordi Àvila, Sílvia Soto i Miriam Santamaria: Revista Sentits
Algun ja ha ens ha dedicat algun espai al seu blog o a les xarxes socials. Per exemple, mireu què ha fet la Sílvia Soto:
Com a conclusió d’aquesta experiència que hem passat, ha estat una cosa molt gratificant i enriquidora. Estem molt contents dels resultats obtinguts i d’haver pogut conèixer una gent tan meravellosa com els que ens van venir a visitar el passat diumenge.
Imatges: giroimatges i intagram de @nuni_cuinetes
En general, tothom té algun restaurant favorit o que hi té especial debilitat, i això provoca que més d’un cop l’any hi acabi anant. I si per qüestions de la vida, o més ben dit de butxaca, no hi va, té la sensació que té una cita pendent amb el restaurant. No sap per què: si és el menjar, el servei, el local o el conjunt, però li encanta i se’l fa seu. El dia que hi acaba anant, quant surt per la porta amb la planxa plena fa un somriure enorme, i està molt satisfet d’haver gaudit d’aquell àpat. Sabeu del què us estem parlant?
Doncs, nosaltres com tot gurmet també tenim els nostres locals favorits on anem a celebrar qualsevol excusa que tinguem per reunir-nos tota la família: sant Jordi, sant Marc, sant Josep, aniversaris, anys de casats, etc. Del què es tracte és d’estar reunits tota la família i passar un bon moment tots junts. I deveu pensar, però si us veieu cada dia 12 hores o més! Treballant junts, com encara teniu ganes de plegar i tornar a reunir-vos. Així som els Perichs.
Anem al gra. Qui ens busqui per Sant Esteve estarem al Moll dels Pescadors (Port Vell). Els que ens coneixen a fons ja saben de quin restaurant estem parlant: El Barceloneta, del grup Oliver. Ens declarem fans d’ells. Com el vàrem descobrir? Va ser l’any 1996 quan el Jordi Perich (el gran) estava amb una amiga compartint experiències gastronòmiques i aquesta va ser la que li va dir: “Jordi, ves a treure el cap a un restaurant que es diu El Barceloneta. Com amant del bon peix i marisc t’agradarà”. I així va ser on va començar la nostra relació amb aquest local de Barcelona.
I què té aquest restaurant que sigui tan especial? Primer de tot, i el més important: producte de qualitat cuinat d’una forma senzilla. Fa bastant riure, perquè abans d’entrar per la porta ja sabem què menjarem. Aquest és el nostre menú: pa de coca amb tomàquet, pernil de gla, croquetes de peix i marisc, un tàrtar de llobarro espectacular, calamarsets, gambes de Palamós,… només de dir-ho ja salivem.
Una altre cosa que ens fa gaudir d’un àpat allà és la bona relació que tenim amb el Ramon, el gerent del restaurant. És una màquina i la clau per omplir aquelles 300 places. Demana ell sol amb un bloc i un bolígraf el 90 % de les taules. Una meravella. Hi ha el rumor de que el Ramon dorm allà mateix, perquè és casi impossible que faci rutllar aquesta maquinària d’aquella manera. Bé, i nosaltres com uns frikis de la cuina que som, que no podem deixar la feina a casa ni quan estem de celebració. Així que, mentre anem endrapant ens encanta analitzar cada una de les coses que passen en aquell local: la forma de treballar, de moure’s per la sala, poder mirar l’interior de la cuina (es pot veure ja que hi ha un vidre). I per acabar-ho d’arrodonir, la cirereta del pastís és quan bé el Ramon a saludar-nos i s’asseu amb nosaltres i comencem a dialogar arreglant el món de la hostaleria.
Enfocat més l’estètica, per acabar d’animar-vos a que hi aneu a treure el cap, us diríem que té una bona terrassa amb vistes als magnífics iots que hi ha amarrats, i que és un local que et sents molt còmode sense demanar-te cap mena d’etiqueta.
Ah! i una de les coses que es valora més a Barcelona. Té servei d’aparca cotxes! Comoditat màxima!
Un altre punt importantíssim és l’horari, ja que és molt ampli. I com que els Perichs sempre anem a deshora és un punt molt positiu. Encara recordem quan el Jordi Perich (el gran) portava als nebots al Camp Nou a gaudir del Barça i després de cada partit deia: “anem a veure el Ramon”. Si el Barça guanyava ho celebravem i si perdia feiem passar les penes.
I pels que sou més de taverna, teniu l’alternativa que és el Paco Meralgo al carrer Muntaner de Barcelona. Es tracte d’un servei de barra i tapes de qualitat.
Ara ja sabeu quin és la nostra debilitat. Pels que no hi heu anat encara us el recomanem i ja ens explicareu com ha anat.
Família Perich
